QUÈ PODEU FER AVUI A BARCELONA

El Harold Pinter més polèmic i provocador

El Teatre Gaudí estrena la controvertida ‘Qui a casa torna’

El Harold Pinter més polèmic i provocador

TRISTÁN PÉREZ-MARTÍN

Harold Pinter va ser un dels dramaturgs londinencs més prestigiosos del segle XX amb obres com La festa d’aniversari o Traïció i guions a partir d’altres autors per a pel·lícules com El servent o La dona del tinent francès. I no només per la qualitat de la seva prosa literària sinó també per la seva capacitat per provocar, per incomodar l’espectador amb situacions inesperades que demanaven una resposta. Un dels millors exemples és Qui a casa torna (The homecoming, 1964), que es pot veure aquests dies al Teatre Gaudí a càrrec de la companyia Frog i que no deixa ningú indiferent.

La vida d’una família humil

L’escenari representa una casa humil de la dècada dels 60 amb un sofà doble i un d’individual amb un bastó recolzat, diverses cadires (sobre una hi ha una americana) i una taula, un parell d’alfombres, una rodona i una altra de quadrada, molts llibres repartits per l’estada, alguna figureta i, en una cantonada, al costat de les butaques, un penjador. Es tracta de la casa familiar d’un clan britànic de classe modesta.

A poc a poc n’anem coneixent els membres. El pare, Max (Enric Cervera) és un tipus dur, un carnisser vidu que creu saber-ho tot i no es talla a l’hora de dir el que pensa al seu fill Lenny (Xavi Mañé). Al costat d’ells viuen l’oncle Sam, un bon home que treballa com a xòfer des de fa molts anys i Joey (Carles García Llidó), un jove aspirant a boxejador que es passa les hores entrenant al gimnàs. Després d’aquesta presentació de personatges, s’apaguen els llums i coneixem els dos restants.

La tornada del fill pròdig

Es tracta de Teddy (Màrius Hernández), el fill gran, un culte doctor en Filosofia i la seva dona, Ruth (Gemma Deusedas), també antiga veïna d’aquesta localitat, que viuen amb tota mena de comoditats als Estats Units i que han aprofitat un viatge per Europa per tornar a casa. Arriben de nit i intenten no despertar ningú, però Lenny els descobreix. Mentre Teddy se’n va a l’habitació, el seu germà manté una tensa conversa amb la nouvinguda i descobrim el seu costat més inquietant quan li explica algunes històries una mica macabres, però ella també sembla amagar alguna cosa i juga una mica amb ell.

Poc després, el pare també descobreix el retorn del seu fill i té una reacció inesperada per rebre la seva nova nora. Després d’un menjar familiar, el patriarca recorda la seva dona difunta i la tensió va en augment quan Lenny formula a Teddy una sèrie de preguntes filosòfiques (és l’especialitat del seu germà) molt recargolades sense resposta possible. Es nota que Teddy es troba cada vegada més incòmode i, quan es queden sols, suggereix a la seva dona que se’n vagin, però la reaparició de Lenny ho impedeix. En el tram final, l’acció es precipita donant lloc a una estranya situació que descol·loca definitivament el públic fins avui dia (costa imaginar la seva resposta fa 60 anys).

Un desenllaç incòmode i provocador    

Cal reconèixer que és una peça estranya que aborda temes com el masclisme, la sexualitat i la diferència de classes des d’una perspectiva insòlita, que pot recordar vagament la pel·lícula Gossos de palla (1971), de Sam Peckinpah, amb aquest intel·lectual apocat i la seva dona, que viuen a la ciutat i, al tornar a casa, es retroben amb uns individus assilvestrats que converteixen la dona en un objecte. No és fàcil reaccionar davant el que ocorre en l’últim acte. Alguns espectadors riuen com a vàlvula d’escapament a la tensió, no perquè el text amagui acudits, sinó perquè es troben davant una situació inesperada que no resulta fàcil d’acceptar.

És una obra bastant perversa que et deixa desorientat ja que, des d’una perspectiva actual el desenllaç és del tot incorrecte, gairebé ofensiu, inacceptable. Probablement això fos el que buscava ja en la seva època l’escriptor, posar-nos un mirall al davant perquè ens rebel·léssim contra el que estava explicant. En qualsevol cas, és una peça molt polèmica, que aixecarà ampolles i provocarà debats, una cosa que sempre és benvinguda en una societat que sembla haver-se acostumat a pensar poc. Un retorn a casa plantejat com un camp de mines.

Notícies relacionades

‘Qui a casa torna’

¿On?  Teatre Gaudí (Sant Antoni M. Claret, 120).

¿Quan?  de dimecres a dissabte (21 h) i diumenge (18 h). Fins al 3 d’octubre.

Preu:  de 10 a 20 euros.

Més informació:  Teatre Gaudí.