QUÈ PODEU FER AVUI A BARCELONA

La humanitat en un camp de refugiats

El Maldà recupera la realista ‘Alhayat o la suma dels dies’

La humanitat en un camp de refugiats

COMPANYIA LA VICIOSA

Tot i que els mitjans de comunicació ara només es facin ressò del volcà i la pandèmia, això no vol dir que els problemes dels emigrants que intenten travessar el Mediterrani i els camps de refugiats s’hagin solucionat. Ni de bon tros, senzillament hi ha altres prioritats informatives. I la situació va a pitjor tenint en compte el temps que ja acumulen. I és convenient que la prepotent Europa no els oblidi, perquè continuen sent éssers humans que viuen en condicions molt adverses. Per recordar-nos-ho, el Maldà recupera aquests dies Alhayat o la suma dels dies, amb la qual obre una espectacular temporada en què, per celebrar els seus 20 anys, oferirà una dotzena de muntatges a més dels que van girant per Catalunya.

L’escenari està únicament ocupat per un gran plafó amb diverses divisions que farà senzillament de fons, ja que no té cap altra utilitat més. El terra està cobert de sorra i veiem una nina, llàpissos i papers. A la part superior hi ha un comptador avançant cap endavant, però els tres protagonistes corren i porten a terme una estranya coreografia. A continuació coneixerem la Júlia (Georgina Latre), la protagonista.

La catalana i els germans sirians

És una jove arquitecta catalana una mica ingènua i molt decidida que s’ha desplaçat, motxilla a l’espatlla, a un camp de refugiats per col·laborar com a voluntària durant quatre mesos. És rebuda per la Núria, que li explica les normes generals i la distribució del recinte, i li facilita una pissarra perquè l’ajudi a comunicar-se. Allà, la Júlia donarà classes d’anglès als refugiats, però la seva companya li adverteix que és millor mantenir les distàncies amb ells, no mantenir vincles estrets.

No obstant, no farà cas de la recomanació i, ràpidament, entaularà amistat amb un noi sirià, el Hadi (Moha Amazian), simpàtic i obert, i la seva germana Samura (Manar Taljo, que defensa també a l’obra altres personatges femenins), molt reservada. L’obra està formada per un batibull d’idiomes: el català és el més habitual, però també hi ha molt d’anglès (molt bàsic, no fa falta tenir el ‘first’ per entendre’l), l’àrab (aquí sí que anem molt perduts) i alguna expressió en castellà. La combinació de llengües la dota d’una credibilitat més gran.

Secrets del camp i recursos teatrals

Durant la seva estada anem descobrint amb ella els secrets del camp: els enfrontaments entre refugiats provinents de diferents països, la situació d’inferioritat de les dones (la Samura pràcticament no surt de la seva tenda per por, és l’únic lloc on se sent segura), les interminables dificultats burocràtiques per trobar-los un asil, les negatives dels responsables per intentar projectes nous que facin la seva estada allà més agradable, les màfies que segresten alguns d’ells i el dolç consol que els aporten els llibres, la seva única evasió.

Aquest muntatge utilitza també diversos recursos, com les ombres xineses per representar l’enyorada Síria o il·lustrar la dansa de les dones. Però també fa servir l’apart perquè els personatges se sincerin amb l’espectador. Especialment commovedora i reveladora és la confessió de Hadi, en la qual lamenta que les fronteres estiguin tancades i es mantinguin allà aïllats sense haver fet res dolent i farts d’esperar una solució. També la Samura té el seu moment especial quan recorda amb nostàlgia casa seva i la seva família o amb terror als franctiradors. Els dos monòlegs són interpretats en català pels dos actors d’origen àrab.

De la realitat a la ficció

El text no és totalment una ficció, ja que parteix de l’experiència real viscuda per la coautora Laia Foguet (junt amb la seva germana Aura, dramaturga i directora) i per l’actriu Georgina Latre, durant la seva estada al camp grec de Lagadikia el 2016, on van acabar fundant una organització d’ajuda als refugiats. Per això tot el que expliquen referent a les regles que cal complir o la distribució del campament transmet tanta realitat.

L’obra, profundament humana, suposa posar-se a la pell d’una d’aquestes persones sense pàtria que es mantenen amuntegades en aquests llocs aïllats mentre esperen que els polítics europeus decideixin què fan amb ells. Sí, tenen les necessitats bàsiques cobertes, però necessiten sentir que continuen sent éssers humans, viure en llibertat, tenir alguna expectativa de futur, un somni on aferrar-se. Atenció especial mereix el seu contundent epíleg, on els tres actors recreen una situació imaginària que ens remou i ens acosta al seu conflicte. Una peça sincera, realista, allunyada del sensacionalisme, que ens porta a un viatge interior al fons del nostre cor i fa que ens quedem desitjant que els dies que els falten perquè resolguin la seva situació es vagin restant.

‘Alhayat o la suma dels dies’

¿On?  El Maldà (Pi, 5).

¿Quan?  de dilluns a dissabte, a les 20 hores. Fins al 2 d’octubre.

Preu:  de 16 a 20 euros.

Més informació:  El Maldà.

Notícies relacionades