Les dones pinten molt

El MEAM presenta 80 obres femenines a ‘Women painting’

L’art és un altre dels sectors en els quals més s’ha oblidat les dones. Si ens posem a recordar pintors famosos tenim els noms de Dalí, Picasso, Goya, Velázquez, El Greco, només per citar-ne alguns... Bé, doncs fem el mateix amb elles. Noms de pintores famoses com, per exemple, Frida Kahlo... ‘Un, dos, tres responda otra vez...’ i es fa el silenci, perquè més enllà de l’artista mexicana no hi ha cap altre nom popular, senyal que alguna cosa hem fet malament com a societat.

Per pal·liar aquest desconeixement el MEAM (Museu Europeu d’Art Modern) ofereix una completa exposició, Women Painting formada per unes 80 obres de 70 artistes figuratives d’arreu del món, algunes de creades especialment per a aquesta mostra, i que ens sorprendran. Un simpàtic robot ens pot acompanyar durant la visita i explicar-nos detalls de les pintures.

Per començar

A la primera sala, al costat d’un cartell explicatiu podem veure les primeres pintures: la delicadesa de la irlandesa Molly Judd a Feeding a thirsty man; la núvia amb un ram de Kaja Norum; els dos retrats amb perfils oposats de Brianna Lee, The calling; la dona integrada a la naturalesa de Midnight blue, de Francien Krieg; el cos sense cara sostenint un rostre i envoltat de cares El desvetllament, de Victoria Nare i el tatuatge a l’esquena amb l’èxtasi de Santa Teresa, de Bernini, firmat per Agnieszka Nienartowicz.

També trobarem el retrat amb una banya Relic’s return de Mary Jane Ansell; Last call, de Stephanie Deshpande amb tres homes en una taula, un d’ells desmaiat; la jove amb bataMoon shine de Tanja Gatn o la nena amb el conill blanc (White rabbit) de Tania Atanasova i destaquen els dos dibuixos a bolígraf de Lola Vendetta, sobre la menstruació. Tant en aquest espai com en els restants s’hi han afegit escultures creades per dones que pertanyen a la col·lecció permanent del museu.

Retrats familiars

A continuació visitem un espai on predominen els retrats familiars com el tendre Family, de Michelle Doll, amb una parella i dos nens ajaguts al llit; Sisters, dues germanes madures, de Jaq Grantford; la seductora dona amb vel Yo soy, d’Almudena Mahiques; la senzillesa de Miss Márgenes, de María José Cortés o Megan Reed i el seu Perfect world, una dona despullada de cintura en amunt amb la cara vermella i entre pètals de rosa.

Her inheritance representa una jove que sosté com a herència el globus terraqüi, de Kelly Birkenruth; la Madonna della Stella, una verge amb un pentinat molt contemporani de Melinda Borysevicz, artista de la qual fa un retrat June Stratton; el Jaguar tatuat en un braç, d’Elizabeth Barden; les tres dones superposades de The three Graces, de Celia Liberace i el nu d’una dona estirada Lis, de la catalana Alba Fabre.

L’amor i les àvies

Al tercer espai veurem els traços de La violinista, d’Isabel Garmona; el bonic retrat Resilient like bamboo, d’Omalix Arlette; el carbonet Novis initis, de Kasia Uminska, que sembla una foto; l’exotisme d’una jove a A new dawn, de Nadine Robbins; la bussejadora de Beached, de Teresa Elliott; la desesperació femenina a Geist, de Patricia Guzmán; la carinyosa escena d’amor femení a One to llistin and one to love, d’Ali Cavanaugh i la combativa Mujeres luchando y oteando el horizonte, de Susana Ragel.

Les àvies ocupen part d’aquesta sala amb l’expressiva àvia d’Irene y su carácter, de Josefa Medina; la campestre Esperando un rayo verde de luz (Virginia Bersabé); la humil Abuela eating arrissi with beans and soupe de Louisiana Mera (que també ofereix Christmas, que sembla una fotografia en blanc i negre d’un àpat familiar, i un autoretrat a l’habitació d’un hospital de Leipzig) i tres perfils de Viktoria Savenkova: amb el rostre atrotinat de Nina, Doors (una jove d’esquena) o 4AM (una dona amb els ulls tancats).

Revolució i les obres de Roda

El següent grup d’obres van de l’exotisme de la tropical Nep Tuna, the fish whisperer, de Teresa Bruchter, entre flors i peixos a l’original Venus Veticordia de Claudia Kaak amb una nena transmutada a la Venus de Botticelli. Carmen Mansilla presenta Rosalía en el estudio, una dona entre objectes, la revolucionària Es tiempo de derribar castillos y degollar reyes i, més endavant el nu amb quatre braços, El alma; aquestes dues d’últimes combinades amb paraules i frases al·lusives.

Kim Peters mostra una noia amb els ulls tancats a Sleeper; la mirada desconfiada de Fanny i la despreocupada Nicole, totes dues d’Anne-Christine Roda; les dues cares d’un rostre a Dual, de Vania Comorettti; l’avi de This too will pass de Catherine Creaney; la tristesa de La llorona, de Sandra Malvar; la Sublimació de Valentina Ceci, pintada a bolígraf o el nen de vermell a Bridges turn, de Stanka Kordic.

Un espai central de luxe

En el luxós espai central, on hi ha cadires i podem fer un descans, veiem peces de ceràmica entre ocells a Tempus ad requiem XXXVI, de Lorena Kloosterboer; el recel que presideix Emily Tumbleweed, d’Annie Murphy-Robinson i el retrat de Viktoria de Michele Murtaugh; The flower of fem, d’Anne Wypch, mostra la unió d’una jove despullada amb una planta i Kathrin Longhurst s’ocupa de plasmar el rostre d’una aviadora.

A la sala del fons hi trobem el rostre d’una dona orgullosa entre roses Expiration data, de Zarina Situmorang; la simetria de Stephanie Rew a Duality; l’elegància amb aroma índia de Manu, de Nanette Fluhr; l’esfereïment representat per Sofía Zuluaga i les Musas de Rosa Díaz, que semblen inspirades en la pel·lícula de Bergman, Persona.

Al costat del piano

Un piano comparteix protagonisme amb els següents quadros: la dona davant la màquina de She will rise, de Lesley Thiel; Daniele Astone i els seus Threads (una dona despullada amb fils vermells); la sofisticada Moon Goddess de Vicki Sullivan; la pintura de Milixa Morón amb una mascareta al costat (que sembla actual però data de 1977) i la mirada cap endavant d’A careful listener, d’Elena Burikina.

És la pintura de Kamille Corry d’un home en samarreta; la finestra lisboeta de Susanna Storch; el colorit Time de Cristina Troufa; la noia pigada d’Anna Gordienko; l’autoretrat durant la quarantena de Carolina Souss en el seu estudi; l’exotisme de la viatgera de Natalie Holland i La dansa de la vida i la mort de Patricia Watwood, un nu al costat d’un esquelet.

Dones de totes les edats

Per acabar, a l’última sala, Amaya Corbacho mostra Inseparables amb la naturalista imatge d’una jove i un cavall al camp; Erika Elan, les gotes que cauen per la cara d’una dona (Multituds); Sara Scribner ofereix dos perfils d’una nena amb caperutxa vermella i un ocell del mateix color a Red bird; La ciudad, de Soledad Fernández, representa dues dones despullades entre un llençol; Ofelia Andrades dibuixa tres dones de diferents edats entre mòbils, rialles i copes i Victoria Steel, la idíl·lica estampa d’una noia amb un ram.

Christina Mastrangelo ha fet un díptic amb cossos pujant a Ascension; Freydis Aarseth s’ha fixat en el desmaquillatge a Mask off; Rasha Alem s’ha centrat en el vel d’una figura infantil i La Piedad, de Marta Zapirain és una noia amb la mirada baixa al costat d’un text. Una completa mostra amb exemples molt diferents després de la qual podem afirmar sens cap dubte que les dones també estan a la primera línia de la pintura. Les dones pinten molt en aquest món i sempre et sorprenen i et fan pensar.