VIATJA SENSE MOURE'T

La volta al món en 8 barris de Barcelona

Trenca el mapa, tanca l''app' de navegació i canvia de país amb un simple bitllet de metro. Descobreix postals d'altres ciutats a la teva ciutat. De Nova York a Londres

Albert Fernández

La volta al món en 8 barris de Barcelona

Trenca el mapa. Tanca aquesta ‘app’ de navegació. Aquí no es tracta d’ubicar-se, justament el contrari. Aquest és un diari de viatge més mental que físic. Una mena de postal que representa les nostres ànsies per sortir i recórrer món, abans que una carta d’amor a Barcelona i als seus aires cosmopolites. 

Si de tant en tant t’assalten captures de pantalla planetàries i veus altres ciutats en la teva ciutat, ja tens la idea. Posem que contemplar l’evocadora decadència de l’hivernacle del parc de la Ciutadella et transporta al jardí botànic d’Amsterdam o a algun paratge frondós de l’Anglaterra victoriana; si travessant el passeig de Gràcia entreveus caminades interminables pels Camps Elisis, i dones un cop d’ull a les columnes del temple d’August al Gòtic ja estàs a l’antiga Roma; jugues entreveient les platges i els gratacels de Dubai a l’ombra de l’Hotel W Barcelona; trobes que la Barceloneta fa olor de Nàpols, i la teva erudició et porta a pensar en l’expressionisme  arquitectònic alemany a partir de la façana sinuosa de la Casa Planells (Diagonal, 332), o simplement si penses en Txernòbil al veure les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs, corda’t el cinturó. Si no és així, potser millor que agafis la maleta i saltis sis pàgines. 

1. Nova York a la Via Laietana

La cinquena avinguda de Barcelona

La Cinquena Avinguda de Barcelona: Via Laietana. / XAVIER GONZÁLEZ

Quan Ildefons Cerdà va idear la Via Laietana el 1859 com un gran nervi urbà que comuniqués l’Eixample amb el port, la Cinquena Avinguda de Nova York ja començava a confirmar el seu alt estatus, de zona residencial a comercial. El nostre llarg carrer mai serà considerat el més car del món, ni atresora mansions senyorials, ni Empire State Buildings ni Rockefeller Centers, però alguns dels seus edificis, com la Casa de la Seda o la Casa Francesc Cambó i Batlle, són riqueses històriques. 

Cinquena Avinguda de Manhattan.

En tot cas, les similituds més grans es concreten en les impressions d’un vianant sensible. La perspectiva de la nostra via des de l’altura d’Urquinaona inspira un gran horitzó d’esdeveniments, i transmet la idea d’urbs en la seva màxima expressió. L’edifici neomedieval de la Caixa de Pensions divideix el trànsit igual que l’Edifici Flatiron a la cantonada de la Cinquena amb Broadway (tot i que la noucentista Casa Antònia Serra i Mas, en la intersecció de Pere IV i Pallars, recorda molt més el gratacel de George A. Fuller). En el descens per la Via Laietana potser no hi trobem la urgència aclaparadora de les artèries de Manhattan, però tampoc ens falta de res: la Direcció Superior de Policia, els neons discrets del Bingo Laietana, una botiga de còmics amb empleats tan malcarats com els de NY, ‘cappuccinos’ de franquícies infectes, transeünts durs i cotxes furiosos. I aquest asfalt que, com el de la Gran Poma, ho aguanta tot. O gairebé tot.


2. Manchester al Poblenou

Carrer de Pere IV

Façanes del carrer de Pere IV. / XAVIER GONZÁLEZ

De vegades arribar al fons d’alguna cosa té la seva recompensa. Arribant pràcticament al final del carrer de Pere IV del Poblenou arribes a l’altura del número 345, on hi ha La Escocesa, un fabulós centre de creació artística allunyat del soroll. La boca es desencaixa admirant les acolorides formes geomètriques que adornen la majoria de baixos d’aquesta vorera, i llavors te n’adones: ets a Manchester

El Northern Quarter de la ciutat de Guardiola.

Els colors disparen el record dels paisatges urbans dels barris ‘hipsters’ de la ciutat de Guardiola, on hi trobem infinitat de murals de rostres populars, esclats policromàtics i ruscos d’abelles dibuixats sobre el totxo anglès. És cert que el Poblenou profund no és com el Northern Quarter mancunià. Aquí no hi trobem cafeteries ‘cools’, restaurants ‘veggies’, botigues de vinils ni ‘outlets’ retro. Però en aquest marc d’abandonament, solars i locals desballestats hi creix fantasia. Només mira aquesta cara que treu el cap entre una pluja de línies psicodèliques a la cantonada de Pere IV amb Selva de Mar. Just a la façana del costat, una noia amb un banyador blau camina confiada entre una explosió d’esclats daurats. Tota una invitació al viatge.


3. París a l’Esquerra de l’Eixample

Fàbrica Lehmann

El pati de la Fàbrica Lehmann. / XAVIER GONZÁLEZ

Endinsar-se en el passadís que condueix a la Fàbrica Lehmann des d’una humil vorera de l’Eixample evoca racons de la vella Europa. És començar a avançar pel carreró empedrat des del número 159 de Consell de Cent i cedir a la sensació de viatge i encantament. Una graciosa fila de bústies lleugerament desalineades ens saluda just abans d’accedir al bonic pati que ara comparteixen una vintena d’espais creatius, sota l’empara de la gran xemeneia d’aquella fàbrica de nines que Ernst Paul Lehmann va inaugurar el 1893.

El París empedrat de la pel·lícula ‘Abans del capvespre’.

Embadaliment absolut mentre contemplem els tallers i els mercats ambulants artesans: l’enamorament sobtat amb aquest petit oasi urbà atapeït de plantes i encant és inevitable. Així és fàcil rememorar passejos pels barris per als vianants de París, amb els seus carrerons intricats i els seus cafès a cada cantonada. Caminades de la mà pels terres empedrats de Montmartre, i petons contra els vells portals del ‘guetto’ del Marais, sota un lleuger plovisqueig. Tot és perfecte fins que visualitzes el clàssic cambrer parisenc, arrufant el nas amb fàstic mentre t’esforces a pronunciar ‘cafè noisette’.


4. L’Orient Mitjà a la Barceloneta

L’antiga fàbrica Catalana de Gas

Una mena d’estranyesa exòtica aflora quan fem els primers passos pel parc de la Barceloneta. El seu nus de camins corbs i parcel·les d’herba i terra desemboquen en l’espectacle de la seva pista central: aquest combo màgic que ofereixen la impressionant estructura d’acer laminat del gasòmetre, conservada des del 1868, i la Torre de les Aigües, dissenyada per Josep Domènech i Estapà i construïda el 1905. En efecte, aquest espai obert que transita entre la Barceloneta i la Vila Olímpica ocupa els terrenys de l’antiga fàbrica Catalana de Gas

Si bé és cert que els orígens del gasòmetre remeten al districte Simmering de Viena, on aquests antics dipòsits d’hidrocarburs alimentaven l’enllumenat públic, és impossible pensar en gas i no associar-lo immediatament a alguns dels seus màxims productors de l’Orient Mitjà, països com l’Iran o Qatar. L’estructura de la torre no apel·la precisament a l’arquitectura islàmica, però si ens abstraiem de la seva coberta cònica i mirem els ornaments i la seva forma quadrangular, s’obra l’encanteri i una alfombra voladora ens porta davant la torre del rellotge a Yezd, per exemple. El terra àrid del parc i les palmeres fan la resta. 

Parlant de volar, si pugem la rampa del parc, tindrem noves revelacions. A un costat, la imponent torre Mare Nostrum amb aquests pisos acoblats reflectint el sol mediterrani a la seva superfície vidrada. A l’altre, la part superior del gasòmetre com a perfecte escenari d’un partit de ‘quidditch’ dels que jugava Harry Potter.


5. Londres a la Dreta de l’Eixample

Passatge de Permanyer

Cases d’inspiració ‘british’ al passatge de Permanyer. / XAVIER GONZÁLEZ

De vegades, relaxar-se és fàcil si saps on mirar. No sé a tu, però a mi aquestes típiques cases unifamiliars angleses, amb escales davant de la porta, façanes de maó, un pati del darrere o un petit jardí frontal, em sedueixen sempre. I em donen pau. La mateixa serenitat que t’envaeix inesperadament quan fuges del vertigen de trànsit ascendent de Roger de Llúria o descendent per Pau Claris, i travesses amb calma el passatge de Permanyer

Típiques cases baixes angleses.  

La primera vegada que contemples aquest conjunt de cases baixes d’inspiració britànica, d’estil eclèctic, amb un semisoterrani i un petit jardí al peu de les escales, més un reixat que distingeix cada parcel·la del món, sembla que estiguis davant d’un miratge. Sembla que en qualsevol moment hagi d’aparèixer Hugh Grant o hagis a veure sortir la protagonista de ‘Fleabag’ de la construcció de doble pis amb teules negres del final del passatge. L’empedrat de terra, els arbres i les buguenvíl·lees que adornen l’estret passeig, i les reixes de metall als dos extrems del carrer, acaben de rematar la sensació d’exclusivitat. A mi em venen ganes de treure la pipa i solucionar un cas. 


6. Andalusia a Horta

Carrer d’Aiguafreda

A la dreta, el barri jueu de Còrdova. A l’esquerra, el carrer d’Aiguafreda, al barri d’Horta. / Danny caminal

Cada vegada hi ha menys racons on ens puguem sentir com en un poble dins d’aquesta gran ciutat. Una de les excepcions més valuoses és el carrer d’Aiguafreda, al barri d’Horta. En aquest corredor de cases petites s’ha parat el temps: els gats es llepen sota el sol, veiem antics pous d’aigua, arcs de flors sobrevolen els nostres caps i multitud de testos contrasten, amb el seu verd, amb el blanc de les façanes. El seu encant anacrònic ens remet a paradisos rurals del sud, i recorrent els seus escassos 150 metres tan aviat podríem ser a Segura de la SierraJúzcarCazorla o a qualsevol altra petita meravella andalusa. Un racó per als vianants idíl·lic, amb un pas elevat i aquests pous d’aigua que assortien des del subsol d’Horta a les antigues bugaderies, perquè l’alta burgesia de fa uns segles portés la roba neta. Tot i que els gats de poble es renten millor. 


7. Mèxic a Montjuïc

Jardins de Mossèn Costa i Llobera

Els cactus dels Jardins de Mossèn Costa i Llobera. / laura guerrero

Els jardins de Mossèn Costa i Llobera treuen el cap al port des de la muntanya de Montjuïc. Però si donem l’esquena al mar, oblidem les vistes panoràmiques i ens abstraiem passejant pel seu interior, ens podem sentir perduts en un desert de Centroamérica. La seva exuberant col·lecció de cactus i plantes suculentes ens llança a travessies imaginàries pels terrenys polsosos de Mèxic, Texas o Califòrnia. Als jardins de Costa i Llobera hi distingim un bon nombre d’‘echinocactus’, aquests cactus globulars coberts d’espines i una mena de llana blanca. És un gènere molt present a les planes mexicanes

Desert mexicà.

Abans de punxar-nos amb alguna punta vegetal per tornar a la realitat, podem transcendir entre la verdor, i contemplar les limitacions de l’existència com si arrosseguéssim els peus sobre la sorra del desert de Chihuahua.  Això sí, no hi busquis peiot: si vols entregar-te als atributs al·lucinògens d’aquest petit cactus, hauràs d’anar realment fins al desert de Wirikuta.


8. Gotham al Gòtic

Edifici de Correus 

Part posterior de l’edifici de Correus. / xavier gonzález

De vegades el nostre viatge necessita alguna concessió a la fantasia. Una debilitat que assalta el passejant ‘friki’ en les seves corregudes per Barcelona és veure reflexos de la fosca ciutat de Batman en mil vinyetes de la ciutat: gàrgoles zenitals, cornises especialment pronunciades, feixos de llum projectant-se des de Montjuïc... Però, sens dubte, l’influx més poderós de Gotham sobre la Ciutat Comtal el sentim davant de la imponent estampa de l’edifici de Correus, aquest sinistre immoble classicista que es va construir a final dels anys 20 del segle passat. Veure’l de cara i pujar per les seves escales encongeix qualsevol ànima ‘comiquer’, com si anéssim a creuar-nos amb el comissari Gordon a la porta. 

La fosca ciutat de Batman.

Però el que veritablement fa bategar les temples és avançar fins a la part posterior de l’edifici. Al girar pel peculiar revolt que porta al carrer d’Àngel J. Baixeras, es projecta sobre els nostres caps un arc de ciment sorprenent i crepuscular que recorda els dissenys de l’arquitecte Anton Furst per a les pel·lícules de Tim Burton sobre l’home ratpenat. Aquí sí, es trenca un nervi: cada ombra és una capa; cada ocell, un ‘batarang’. T’has de contenir molt per no escurar-te el coll i murmurar: «Soc Batman».