'Lady Bird': l'adolescència era això

Qualsevol que recordi haver viatjat per la muntanya russa emocional anomenada adolescència es reconeixerà una mica a si mateix o mateixa a la pel·lícula 'Lady Bird'. Recordarà aquells anys que va passar a l’institut, intentant treure el cap pel precipici de l’adultesa, esperant que comencés la vida de veritat. La pel·lícula entén a la perfecció el desig que la seva protagonista té d’irrompre al món, i al mateix temps captura allò que la noia no és capaç d’assaborir: els últims moments de la seva infantesa.

Influenciada però no directament inspirada pel seu propi passat, Greta Gerwig retrata uns mesos en la vida de Christine (Saoirse Ronan), que prefereix ser anomenada Lady Bird potser per adjudicar-se un toc de distinció davant les seves companyes a l’escola catòlica per a noies a la qual assisteix. Lady Bird és la mena de persona que compensa la seva introversió a cop d’impertinència, que es veu a si mateixa com un geni incomprès malgrat que res indica que tingui talents per explotar i que creu que ja ha esbrinat tot el que necessitarà saber a la vida.

No és una mala noia; només, com la majoria de gent a la seva edat, una mica ingènua i egocèntrica. Al llarg de la pel·lícula la veiem anar a missa, participar en una estranya campanya electoral per al consell estudiantil i en cursos de teatre, sortir amb dos nois que, cadascun a la seva manera, són inapropiats per a ella, perdre la virginitat i mirar de millorar el seu estatus canviant d’amigues. Causa problemes a casa.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Lady Bird viu a Sacramento (Califòrnia), i l’odia. Es vol escapar d’allà per estudiar a Nova York; la seva mare, Marion (Laurie Metcalf), intenta que entri en raó, perquè no hi ha prou diners per fer-ho, però ser irracional forma part del caràcter de la noia. Resulta difícil recordar cap altra pel·lícula recent que sàpiga retratar amb tant mirament i tan poc sentimentalisme com aquesta la complexa relació entre una mare i una filla adolescent: si les paraules fossin punyals, Lady Bird seria pur cine gore.

Gerwig captura la subtilesa amb què, a base de successius retrets petits i afilats com una agulla, Marion penetra en la psicologia de la noia amb una precisió reservada exclusivament a les mares; però també reflecteix la màgica rapidesa amb què les hostilitats s’obliden quan, en una visita al centre comercial, les dues dones veuen el vestit perfecte al mateix temps. En el procés, ens ofereix una pel·lícula tendra però no sensiblera, sofisticada però no calculada, i capaç de deixar-nos fets un flam sense necessitat de martellejar-nos el cor.