La bogeria de Fat White Family

Les xarxes socials tenen la culpa de tantes coses. Per exemple, ara molts artistes ja no veuen la premsa com una forma digna de transmetre el seu missatge i donar-se a conèixer, explicar-se, sinó com un destorb innecessari. ¿Per a què fer entrevistes (deuen pensar) quan en només un parell de clics poden arribar ràpidament i directament al món? Potser a través d’aquestes entrevistes (deuen oblidar) fins i tot podrien augmentar la seva nòmina de fans.

No tothom pensa igual: la majoria d’artistes encara contesten als periodistes amb amabilitat i entrega. D’altres, no obstant, poden deixar sense contestar tot un qüestionari elaborat minuciosament, o algunes preguntes que no els venen de gust, o afrontar la trucada del periodista amb desgana. Les possibilitats que això passi semblen ampliar-se si el mitjà no es diu ‘The New York Times’, ‘The Guardian’ o ‘Pitchfork’.  

El Lias Saoudi que l’altre dia va contestar a la meva trucada no era el mateix que va parlar amb ‘The Guardian’ el maig del 2019. En aquella peça hi havia acudits, tant seus com d’altres nois de Fat White Family. En certa manera, és el que un espera d’una banda amb passat dissolut i gust per la provocació; la seva paròdia de la filosofia i estètica d’extrema dreta no ha sigut sempre ben entesa. A més, què coi, tampoc sobra una mica d’acció (tot i que sigui telefònica) en la solitària vida del periodista ‘freelance’. 

Però, ¿i si gairebé tot fossin bromes, i a més indesxifrables entre les rialles, i en aparença privades? Això em vaig trobar quan em va tocar parlar amb Lias (veu), al qual acompanyaven el seu germà Nathan (teclista) i un altre membre de la família a qui no vaig aconseguir treure el nom. Ells sí que em van treure el meu, cap problema, i van intentar després treure’m el del meu pare. Cap sentit.

«¿Com es diu el teu pare?» no és un gran acudit, i no millora quan es repeteix una segona i tercera vegada. Els discos de Fat White Family tampoc són cap broma; de ser-ho potser hauria penjat el telèfon en aquell moment. El seu debut del 2013, ‘Champagne holocaust’, era una barreja encantadorament busca-raons de rock de garatge, country i psicodèlia. Amb el single ‘I am Mark E Smith’ van revelar una cara clarament pop. Però a l’àlbum del 2016 ‘Songs for our mothers’ apostaven més per la cacofonia. No obstant, el recent ‘Serfs up!’ deu ser el disc més estilitzat i fins i tot accessible de la seva carrera. ¿Com es va produir aquesta última batzegada? «Per accident», aconsegueix dir-me Lias. ¿I no va ser, sobretot, cosa de Nathan, tot i que aquest deixés la producció a la meitat per una crisi nerviosa? «No, no, va ser per accident», confirma. «Va ser un projecte molt col·laboratiu. Hi va haver molta gent ficada en això», encerto a sentir, entre el soroll de fons.

Quan trec a col·lació Leonard Cohen, el Cohen electrònic d’‘I’m your man’, la influència del qual s’endevina en la gran ‘Feet’, Lias admet que són «fans de Cohen des de fa anys». Simplement això. Quan trec a col·lació Jean Genet, el Genet d’‘Un cautivo enamorado’, màxima inspiració literària de la cançó, Lias prefereix no dir ni sis paraules. «¿Què he de dir? No, no vull dir res. Ja està tot en la cançó».

Un paisatge net

Després del llançament de ‘Songs for our mothers’, gairebé tots els membres de Fat White Family tenien problemes d’addicció, ja fos a les drogues dures o la beguda. Al seu segell, Domino, estaven preocupats pel seu futur, però el grup va proposar un pla de reconstrucció: es mudarien de Londres a Sheffield durant un any o dos per allunyar-se de les pitjors influències i compondre i gravar un àlbum tranquil·lament. El segell hi va accedir. Van llogar una casa al bonic districte de Sharrow i es van muntar un estudi al barri industrial d’Attercliffe. «Havíem de trobar un nou lloc», m’explica Lias en to bastant relaxat. «Però vam tornar a Londres. Allò va ser només per gravar l’àlbum».

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Róisín Murphy va saltar a la fama amb ‘Moloko’ des de Sheffield, però no va ser allà on van conèixer la directora del vídeo de ‘Tastes good with the money’. «Va ser a Londres. Ella es va acostar a nosaltres per dir-nos que volia fer un videoclip», explica escaridament Lias.

La conversa, tot i que una mica més clara que al principi, no flueix amb total naturalitat. Opto per prendre el camí de sortida: les preguntes sobre pròxims projectes i el directe que veurem (o no) dissabte, dia 8, a Apolo. Sobre el primer, em diuen, irònicament, que el pla del grup és «afegir una orquestra i cor i fer una òpera». Descriuen el seu actual directe com a «sensacional», «profund» i «boig».