Cass McCombs, un bandoler del rock

Des de fa ja gairebé dues dècades, el nom deCass McCombsés sinònim de qualitats en extinció en un món cada vegada més categòric: misteri, ambigüitat, somieig... La seva música reuneixfolk, blues, psicodèlia i indie rockamb tant coneixement de causa (s’adverteix una saviesa enciclopèdica) com poc respecte per qualsevol mena de regla. Les seves lletres poden ser, alhora, clarament polítiques i molt abstractes. Hi ha una cosa esmunyedissa enMcCombsque el fa addictiu, impossible de deixar de seguir.

El seu janovè àlbum, ‘Tip of the sphere’, és purMcCombs, és a dir, no té res de pur. Tractar de (sobre)explicar-lo és una missió en va. I tampoc cregueu que el mateix artista ho podria fer millor: entrevistar-lo significa trobar-se amb moments de confusió, d’un misticisme infranquejable, com també, si el músic té un bon dia, de molta diversió.

Aquest cronista va tenir la sort de trobar-lo de bones. Quan li vaig preguntar, a tall d’arrencada, si fer un disc tan cohesiu com ‘Tip of the sphere’ comporta alguna classe de pla mestre, va riure a l’altra banda de la línia. «Jo mai planejo res. Sempre parteixo de l’espontaneïtat. O gairebé sempre. Potser amb l’anterior disc [‘Mangy love’, del 2016] sí que vaig fer un esforç conscient per pensar-ho tot abans de gravar. En aquesta ocasió, la idea era més veure què passa si no ho penses tant».

El primer pla era gravar-lo en directe, tot seguit, davant un públic que no havia sentit aquestes cançons abans. Capturar un moment únic en el temps. Gravar aquestes composicions abans de veure-les consolidar-se i agafar qualsevol forma estable. «Però va sortir fatal. No podíem publicar res de cap intent. Al final ens vam ficar en un estudi i vam gravar el més ràpid possible, en deu dies, en part perquè ens no podíem permetre cap altra cosa. Només gravar i sortir».

El que no significa que ‘Tip of the sphere’ no sigui un disc complex. Sorprèn, sobretot, ‘American Canyon Sutra’, en què introdueix referències a la música industrial o el hip-hop.SegonsMcCombs, aquestes influències sempre hi han sigut. «Quan era jove estava molt ficat a Throbbing Gristle i Genesis P-Orridge. La música industrial em semblava nova. No sé com algú pot estar interessat en música que no ho sigui i que segueixi un patró classicista. Jo només em sento atret per tot allò que va tenir un aire revolucionari, com el blues i el hip-hop. El blues, a finals del XIX, va ser una cosa xocant».

Quant al hip-hop... ¿quines serien els seus ‘MCs’ de referència, els que podrien haver-li deixat més empremta? "Nas. Tot el Wu-Tang Clan. KRS-One. Rakim. EPMD. De La Soul. A Tribe Called Quest. X Clan. Podria seguir». I m’encantaria, però hem de parlar d’altres coses.

Morir i tornar a néixer

PerMcCombs, cada disc és gairebé tornar a començar. Li agrada oblidar el que ha après i partir de zero. En alguna ocasió ha enllaçat aquesta actitud amb la seva condició d’escorpí, un signe associat al tarot amb la carta de la mort. «A cada disc acabo fulminat –explica–. Però després, a partir d’aquestes cendres sorgeix una cosa nova. No sé fins a quin punt és disfrutable. Això d’haver de morir abans de començar... És dolorós, la veritat».

Tot i que ha actuat enalgun programa televisiufamós i les seves cançons han sonat a sèries com ‘House’ i ‘Girls’, el nostre entrevistat sembla tenir por de formar algun dia veritable part de l’‘establishment’. Els seus herois no són els amos del rock d’estadi, sinó figures comEdward Morrell, uns lladres de trens i escriptor que Jack London va convertir en personatge a ‘El rodamón de les estrelles’. «Si hi ha una figura inspiradora del nou disc, aquesta és Morrell. És l’epítom del fora de la llei. El tema central és el fora de la llei, un arquetip en constant regeneració. Cada generació té els seus bandolers, gent que desafia les normes de la seva època, l’statu quo, i a les quals es condemna a l’ostracisme per això». 

McCombssembla voler ser-ne un, però hi ha diversos problemes. La seva veu és massa bonica; les seves cançons, gairebé sempre, massa hipnòtiques, embruixadores i alliberadores. Ningú el vol condemnar a l’ostracisme. En els seus directes, quan trenca les regles només s’emporta aplaudiments extra. I les trenca sense parar: «Cada vegada que toquem una cançó, ha de tenir una dimensió nova. Provem de seguir aquesta norma al peu de la lletra. Canvis d’acord, de tempo... Ens agrada que hi hagi trams de forma completament lliure». Viatgeu ambMcCombsaquest dilluns, dia 11, a la sala La Nau (21.15 hores).

Tres dels seus discos clau

‘A’ (2003). Després del revelador epé ‘Not the way’ (el tema titular del qual continua tocant en directe), McCombs va debutar en llarg en gran: ‘A’ és un disc d’enganyosa simplicitat, carregat de misteri i humor soterrat.   

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

‘Wit’s end’ (2011). És conegut, sobretot, com el disc que només va voler explicar a la premsa a través de cartes físiques. Però hauria de ser recordat per la seva sublim melancolia. Aquell mateix any va publicar també ‘Humor risk’, el seu revers gairebé optimista. 

‘Tip of the sphere’ (2019). On McCombs s’allibera fins i tot més de l’habitual, i ens convida a viure al marge de la llei i en un altre pla de consciència. Pot ser que no es gravés en directe d’una tacada, com era la idea, però podria ser el seu disc més viu, orgànic i líquid.