ELS RESTAURANTS DE PAU ARENÓS

Nomad Road: xucla el cranc picant

Francesc Gimeno s'adapta als temps: un menjador que va pensar per al luxe és ara un homenatge al menjar de carrer

Pau Arenós

JORDI COTRINA

Nomad Road: xucla el cranc picant
Nomad Road: xucla el cranc picant

/


Hi dec haver passat cent vegades per davant sense entrar-hi, sense sentir-m’hi atret: els hules blaus, els tamborets de plàstic, la nevera baquetejada, els fanalets de paper, el gat de la fortuna amb el braç en moviment perpetu, congelat en l’ambigüitat del que saluda o del que s’acomiada. I, no obstant, he menjat a Nomad Road, el nou negoci de Francesc Gimeno Manduley, ‘Mandu’, enganxat a la seva taverna, Sant Antoni Gloriós.

Nomad Road és fill de la Covid: aquest restaurant no existiria sense la pandèmia. Perquè en l’espai que ocupa, Mandu aspirava a obrir un menjador amb una sola taula, això que els anglosaxons anomenen de forma pomposa ‘chef table’, per competir per l’estrella.

Nomad Road

Viladomat, 39. Barcelona
T: 680.737.85
Preu mitjà (sense beguda): 12 €

El que hauria d’haver sigut un menjador de l’opulència és la senzilla recreació d’un carrer de Bangkok –idea que reforça la imatge gegant en una paret– on prendre aquest menjar diligent i a l’aire lliure que a Barcelona se celebra sota sostre.

Sembla com si haguessin passat mil anys des de la primavera i que avui siguem uns altres. Perquè som uns altres. Mandu és un altre, les seves finances són unes altres, el seu benefici és un altre. El dia que el vaig visitar feia 43 dies que treballava sense parar. Cuina cada un –cada un– dels plats del Nomad Road i del Sant Antoni Gloriós, que comparteixen focs: de vegades és dur, de vegades és duríssim.

«Ens ho vam fer tot nosaltres. Vam pintar, vam penjar de tot, vam comprar a Wallapop», aclareix Mandu, sabedor que és una decoració aproximativa més que immersiva. Però a mi m’és igual perquè el bunyol de pop amb salsa de foie-gras i d’hibisc, llima i tamarinde m’esborra la ment de judicis ornamentals.

El pop és una gurmetització del ‘takoyaki’ japonès: utilitzava ja el terme ‘gurmetització’ en una crònica del 2009 per analitzar la (llavors) emergent ‘burger’ gurmet local.

Les crisis faciliten aquest procés: menjar assequible/quotidià amb plus. D’aquí, la gurmetització que sobrevé al pollastre, de què també vol participar Mandu. ¿Llançarà un negoci pollastrer? 

Quan va tancar Bohèmic, i abans d’obrir el Sant Antoni Gloriós, el xef va pensar a emigrar a Tailàndia, impuls que va mitigar amb viatges puntuals. Amics de Singapur i Bangkok li han enviat receptes: «Les he assimilat i adaptat». Adoptat, doncs. Nomad Road és la visió personal i  apàtrida de ‘hits’ de carrer.

Pastrami amb coca

El ‘bánh dc’, aquest entrepà del Vietnam que va néixer dins d’una baguet, ressons d’Indoxina i la colonització, és resetejat i el pa, substituït per un brioix de l’empresa Solà.

Els amaniments s’escampen: al magre de porc cuinat a baixa temperatura hi afegeix la ‘seva’ salsa blanca (l’allioli de les braves fumades, que són llegenda) i ‘sriracha’, Viandox, adobats ,ceba tendra i coriandre.

Cerveses asiàtiques per reforçar la simulació: bec Asahi de barril i Singha d’ampolla. Totes dues, com sempre, de glop fluix.

Tinc ganes de menjar el pastrami amb formatge cheddar i col fermentada (amb ¡chimichurri!), que anuncien com a ‘Katz’s style’ (seria un ‘reuben’), i és un atreviment perquè el novaiorquès és una fita i aquest és bo, sí, però en una altra línia. Guanyen amb l’embolcall: la coca torrada de Cal Mossèn supera el pa de sègol.

Francesc Gimeno, amb un entrepà vietnamita a Nomad Road. / JORDI COTRINA

El següent que arriba és una marranada, però ¡quina porqueria tan recomanable! Cranc blau del Delta, una espècie invasora amb què cal acabar a mossegades (millor a ‘pinçades’: pinces contra pinces).
Crustaci amb xilis que rexuclo fins a empastifar-me de cap a peus. Amb cada queixalada udolo de gust: el sado del cranc.

Vull pensar que el trossejo per rematar un enemic que atempta contra l’ecosistema deltaic, tot i que l’he liquidat per agradable egoisme. 

¿I el pollastre? Demano que me l’empaquetin. Menjar per emportar. Dues coccions: al buit amb galanga, citronel·la, llima i salsa d’ostra (i, al bitxo, llimona, farigola i romaní) i al forn.
Vull allargar a casa la satisfacció de com he disfrutat a Nomad Road, sota els fanalets de paper i malgrat el tamboret de plàstic.

M’acomiado del gat que, educat, saluda.