Sant Antoni Gloriós: ¿La cuina de l'avi? ¡La del net!

A l'esquena de la jaqueta, Francesc Gimeno Manduley, àlies 'Mandu', hi porta escrit el número 13: «Coses meves». Les coses del Mandu, un cuiner diferent, per bé i per mal. Va obrir el Bohèmic quan Sant Antoni encara era un barri mig adormit i el va tancar quan havia sigut arrasat pel hipsterisme. Se'n va voler anar a Tailàndia, va tenir un fill, les feines als 'resorts' li van semblar tedioses i, al final, intentant reconstruir-se a Barcelona, va donar un cop de mà a Joan Carles Ninou amb El Xampanyet.

I amb el Joan Carles com a soci, i les llegendàries anxoves com a ensenya, adora, al mateix espai on va estar el Bohèmic, Sant Antoni Gloriós, bodega amb taules altes i tamborets (¡n'has d'agafar un dels que tenen respatller!). El Mandu promet bon preu i bon producte a la recerca de la clientela massiva que se li va resistir. I dono fe que ho aconsegueix: el plat més car és el llom baix de vaca rossa a nou euros.

El cuiner ha tornat juganer: al logotip, el sant, una mica alegre, reclina una ampolla al braç dret i fa el signe d'ok amb la mà esquerra. La carta està dividida en diversos apartats: els dos més interessants són 'La barra de l'avi' (platillos tradicionals) i 'La barra del net' (personals). Tasto propostes de tots dos i prefereixo el Mandu més atrevit i contemporani. Hem de recordar que la divisió ahir-avui la va assajar a la primera etapa del Bohèmic, amb tapes del 1900 i plats del 2000. Per entrar en el món de la taverna, una canya mestissa, barreja d'Alhambra i Mahou.

Porrons, gerres, recuperació de l'utillatge de barra i de begudes amb pòsit: «Sangries, rebujito, pomada», enumera. «I en un ambient retro». Després de la cervesa, copa del negre Botijo Rojo. Pocs vins i a la vista i que hauria d'anar renovant amb freqüència.

De l'avi, la comoditat i el més comunitari: bé l'ensaladilla russa, però molt al darrere de les braves (fa deu anys vaig escriure que eren de les millors de la ciutat), els cigrons amb gambes (excés de pellofa al llegum; boníssima la salsa feta amb els caps del crustaci) i notables les galtes guisades i cobertes amb puré de xirivia.

Del net, la irreverència i el contagi: l'imprescindible verat (molt fan del peix blau) amb iogurt i xili groc i les boníssimes mandonguilles d'ibèric (dos talls: llàgrima i 'abanico') amb maionesa de 'yuzu': tendres, sucoses, intenses. Postres: el Mandu clava la poma al forn amb iogurt. A la torrada de Santa Teresa amb crema i nespra li falta dolçor.

Notícies relacionades

Lluerna: Santa Coloma ja té òpera

Bonanova: el restaurant de Barcelona sense nom a la porta que ha complert 60 anys

El sant rebrà adoració a mesura que el cuiner es vagi deixant anar. Retrobar-se amb l'ofici ha sigut complicat. En va sortir més cremat que una torrada a la barbacoa. Ha engabiat el caràcter i es disposa a captar nous devots amb una cuina gens miraclera que els feligresos puguin reconèixer.

A poc a poquet, lentament, anirà retornant aquell Mandu feliç (¡el net!) que era capaç de fer levitar els clients. En paral·lel a la inauguració, l'obertura d'un menjador que començarà de forma discreta i que, en un futur, arribarà a la identitat de restaurant. El Mandu no és un sant, sinó un pecador que vol compartir el vici de les mandonguilles.