Entrenar amb públic

Ja és una tradició, com el bany d’any nou a les fredes aigües de gener a la Barceloneta. L’entrada al Camp Nou és gairebé gratuïta (un preu simbòlic de tres euros: dos menys del que costa el frankfurt del camp), així que aquesta sessió es converteix en una festa infantil on els culers podem veure el nostre equip esprintant, fent rondos (hi ha jugadors en aquesta plantilla, més aviat mediocres, que serien Pilota d’Or de rondo si Ibai s’animés a organitzar un Mundial) o repartint-se pitets per a la patxanga. La sensació és estranya, perquè et descobreixes aplaudint una acrobàcia, un jugador que fa el cavallet amb un company o qualsevol gest de complicitat amb la grada. És com si a mi m’aplaudissin cada vegada que li poso nom a un document de Word mentre li dono un glopet al meu cafè fred.

El Despertar del Rei

A més, l’entrenament, normalment a porta tancada, s’assembla una mica al ritual d’una cort monàrquica. D’alguna manera, no és tan diferent del protocol imposat per Lluís XIV a Versalles quan es ficava al llit, dinava o es despertava amb públic. De fet, més d’un centenar de persones assistien al Despertar del Rei. A dos quarts de nou del matí, un ajudant de cambra que havia dormit al peu del seu llit, li xiuxiuejava: «Senyor, és l’hora». Després entrava el metge a revisar si estava tot en ordre. A continuació, les figures més destacades, que podien presenciar com el Rei, encara enllitat, resava durant un quartet d’hora. Després, la resta: sortia del llit, es posava la bata i es deixava pentinar cada dia i afaitar-se en dies alterns.

Ahir, mentre veia els talentíssims joves de l’equip, mentre mastegava la idea que el meu fill, de quatre anys, estava coneixent en aquell precís instant els seus futurs ídols (de Pedri a Nico, passant per Ansu), em plantejava si podríem continuar amb el dia de la mateixa manera que a Versalles.

Notícies relacionades

Sopars d’empresa amb sabor d’autor a Aflamas

Barcelona i les tecnologies obertes

Em vaig imaginar, de sobte, que els jugadors firmessin per contracte tenir públic en totes les rutines de la seva vida. Em vaig veure obrint la nevera d’aquestes cases de futbolistes, absolutament idèntiques entre elles, amb els pufs blancs i moquetes per poder jugar a futbol en mitjons, amb les ‘infinity pools’ i jardins amb pèrgola. També em vaig veure a les discoteques on els més joves començarien a capitalitzar l’eròtica de la samarreta blaugrana. Em vaig veure als seus rostits i a les seves partides de Play amb mate i bolonyesa.

Mentrestant, allà seguíem, al Camp Nou, aplaudint el partidet entre els que portaven pitet fluorescent i els que no. El meu fill rosegava el seu primer frankfurt de l’estadi, amb la bandera blaugrana que ens havien regalat entre els genolls. I vaig pensar que per una vegada l’havia encertat: si volia arrencar l’any mirant al futur, estava vivint el futur en els que trepitjaven la pilota en el camp i al costat de qui rosegava el seu primer bocata futboler. Vaig imaginar gols d’aquí 20 anys en aquesta mateixa gespa i abraçades de gol en qualsevol bar, amb mi o sense mi.