Fotos de demà

El mateix passa amb les nostres fotografies. Ni tan sols fa falta obrir un àlbum, els nostres telèfons ens recorden imatges de fa uns mesos i ens veiem allà, somrient d’orella a orella, en aquell aniversari o en aquell desballestament o en aquella gasolinera, i tanquem la imatge per després posar-nos millor aquesta mascareta que ens entela les ulleres quan respirem.

Multituds d’abans 

També passa amb les fotografies d’altres, sobretot quan són bones. I d’aquestes n’hi ha moltes ara a Barcelona, en exposicions que es poden visitar malgrat tot. La primera, a la Pedrera, és la d’un dels meus fotògrafs favorits: William Klein, ‘Manifest’. Al catàleg hi posa que la mostra es mantindrà oberta de març a juliol de l’any passat i potser és una de les úniques coses bones que ens ha portat la pandèmia: que determinades coses (les dolentes, però també les bones) han quedat allà atrapades i continuen obertes. De Klein un coneix, sobretot, aquestes fotografies de models amb vestits platejats o franges en blanc i negre, amb ulls Disney i mirades dures. Però aquí abunden també fotografies exteriors de neons i multituds a Tòquio, Moscou o Nova York. Aquest atrafegament multitudinari i frenètic, la bellesa de totes aquestes vides barrejades sense solta ni volta, que ara només podem disfrutar, amb mascareta, dins d’una sala d’exposicions (o d’Ikea).

La segona, a la Fundació Mapfre, és la de Bill Brandt, un altre indispensable. A més de retrats al·lucinants de Peter Sellers o Graham Greene, destaca una de les sèries, que parla de l’‘Arriba y el abajo’. Són fotografies fetes durant els bombardejos nazis a Londres en la segona guerra mundial: algunes del subsol, en refugis subterranis i als passadissos del metro; d’altres, a l’aire lliure, sense fanals ni cartells encesos (per no atraure bombarders), amb la vida apagada però resistent.

A dalt i a baix

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Però encara s’hi pot veure una altra sèrie, que podria portar el mateix títol. ‘Arriba y abajo’, també, perquè Brandt posa una al costat d’una altra, en díptics, fotos del mateix tema en classes humils i de gent rica. Un pub de fusta corcada i un club anglès emmoquetat, un miner rentant-se en un gibrell de llauna i una dama del servei, amb còfia i uniforme, preparant un bany en una banyera amb peus d’or, una festa infantil amb una pilota de drap al carrer i una altra en un pis de sostres alts plens de globus de colors.

I, de la mateixa manera, aquests dies podríem veure fotografies d’aquestes festes al barri de Salamanca i d’aquests metros plens de treballadors que surten de la Verneda. Algun dia les veurem, aquestes fotos, tota aquesta gent amb mascareta o sense, que se suposava que vivien el mateix, però el cas és que ho vivien molt diferent. «Every picture tells a story», cantava Rod Stewart. (Cada fotografia explica una història). Fins i tot cada foto ens explica una vida i un moment. I cada fotografia d’abans pot ser un refugi o un recordatori, com ho seran les que fem aquests dies, ara.