Fotos de demà

Ens passa a tots. Estem veient una pel·lícula i de sobte aquella noia entra ballant en un bar ple de gent eufòrica, o aquella parella es treu la roba precipitadament sota un núvol de panteixos en un portal, o tota la grada pren el camp de futbol quan el seu equip ha guanyat una copa. I llavors, sense raonar-ho, una veueta interior, potser una mica cascada i aspra com la de Fernando Simón, deixa anar: «¡Què feu, insensats!». 

El mateix passa amb les nostres fotografies. Ni tan sols fa falta obrir un àlbum, els nostres telèfons ens recorden imatges de fa uns mesos i ens veiem allà, somrient d’orella a orella, en aquell aniversari o en aquell desballestament o en aquella gasolinera, i tanquem la imatge per després posar-nos millor aquesta mascareta que ens entela les ulleres quan respirem.

Multituds d’abans 

També passa amb les fotografies d’altres, sobretot quan són bones. I d’aquestes n’hi ha moltes ara a Barcelona, en exposicions que es poden visitar malgrat tot. La primera, a la Pedrera, és la d’un dels meus fotògrafs favorits: William Klein, ‘Manifest’. Al catàleg hi posa que la mostra es mantindrà oberta de març a juliol de l’any passat i potser és una de les úniques coses bones que ens ha portat la pandèmia: que determinades coses (les dolentes, però també les bones) han quedat allà atrapades i continuen obertes. De Klein un coneix, sobretot, aquestes fotografies de models amb vestits platejats o franges en blanc i negre, amb ulls Disney i mirades dures. Però aquí abunden també fotografies exteriors de neons i multituds a Tòquio, Moscou o Nova York. Aquest atrafegament multitudinari i frenètic, la bellesa de totes aquestes vides barrejades sense solta ni volta, que ara només podem disfrutar, amb mascareta, dins d’una sala d’exposicions (o d’Ikea).

La segona, a la Fundació Mapfre, és la de Bill Brandt, un altre indispensable. A més de retrats al·lucinants de Peter Sellers o Graham Greene, destaca una de les sèries, que parla de l’‘Arriba y el abajo’. Són fotografies fetes durant els bombardejos nazis a Londres en la segona guerra mundial: algunes del subsol, en refugis subterranis i als passadissos del metro; d’altres, a l’aire lliure, sense fanals ni cartells encesos (per no atraure bombarders), amb la vida apagada però resistent.

A dalt i a baix

Però encara s’hi pot veure una altra sèrie, que podria portar el mateix títol. ‘Arriba y abajo’, també, perquè Brandt posa una al costat d’una altra, en díptics, fotos del mateix tema en classes humils i de gent rica. Un pub de fusta corcada i un club anglès emmoquetat, un miner rentant-se en un gibrell de llauna i una dama del servei, amb còfia i uniforme, preparant un bany en una banyera amb peus d’or, una festa infantil amb una pilota de drap al carrer i una altra en un pis de sostres alts plens de globus de colors.

I, de la mateixa manera, aquests dies podríem veure fotografies d’aquestes festes al barri de Salamanca i d’aquests metros plens de treballadors que surten de la Verneda. Algun dia les veurem, aquestes fotos, tota aquesta gent amb mascareta o sense, que se suposava que vivien el mateix, però el cas és que ho vivien molt diferent. «Every picture tells a story», cantava Rod Stewart. (Cada fotografia explica una història). Fins i tot cada foto ens explica una vida i un moment. I cada fotografia d’abans pot ser un refugi o un recordatori, com ho seran les que fem aquests dies, ara.