conde del asalto

Ciutat suïcida

¿És frívol ballar mentre es parla de treure's la vida? Potser ho és més no pensar-hi o estigmatitzar-ho 'Suicide notes' reflexiona sobre aquest tabú a l'Antic Teatre

Miqui Otero

Ciutat suïcida

Photographer Alessia Bombaci

¿Quin millor pla per a un divendres a la nit que estar amagat rere un extintor vermell a deu segons d’escoltar la cançó més trista de la història?

La cançó, ideal per desprecintar un cap de setmana, va sobre un diumenge, és clar, i queden deu segons perquè soni. Mentre discorren (pots xiuxiuejar el compte enrere; jo l’estic veient en un comptador projectat a la paret) intentaré explicar-vos de què va. La va escriure el 1933 un pianista hongarès, Rezsö Seress. Parla d’un home que, després de la mort del seu amant, trama el millor pla per al seu diumenge. No és preparar filets arrebossats per muntar un pícnic al llac. No és escoltar el ‘Carrusel Deportivo’. No és preparar el sofregit d’una paella de crustacis. No és anar a missa. És suïcidar-se. La revista ‘Time’ va publicar el 1963 que la cançó, versionada tant per Billie Holiday com per Björk, va provocar desenes de suïcidis. I la BBC la va censurar durant 61 anys. El 1968 l’autor de ‘Gloomy Sunday’ va intentar treure’s la vida saltant per la finestra del seu apartament. Va sobreviure. Dies després van trobar el seu cos inert en un hospital, escanyat amb un filferro.

I deu. ¿Ja tenen ganes de cremar la nit de bars? ¿O de veure ‘La Sexta Columna’ a casa? Jo segueixo aquí, escoltant la cançó en qüestió, part de la nova obra teatral de Marc Caellas i David G. Torres.

‘Suicide notes’, a l’Antic Teatre

Una escena de ‘Suicide notes’.

El títol, ‘Suicide notes’, no enganya. Durant una hora, deambularem meditabunds i emocionats per la sala de l’Antic Teatre, les soles de les meves sabates Clarks enganxant-se a terra, emetent un estrany gemec, per fixar-nos en les sorpreses d’aquest inventari de notes de suïcidi cèlebres. Notes que llegeixen amb fil Esteban Feune de Colombi (samarreta del duo Suicide) i Sara Vidal Cabré (samarreta que la també suïcida Jean Seberg lluia a ‘Al final de la escapada’) aquí i allà, amb les seves siluetes retallant-se sobre projeccions o enfilats a una bastida, mentre un bateria i un baix (Monk) li afegeixen el pols vital als textos dels que van voler detenir-lo.

La cosa començarà amb la brutal nota de suïcidi de Kurt Cobain i enfilarà el final amb la lectura de la de Zweig quan pensava que els nazis havien guanyat la partida, en aquesta ocasió recitada a ritme de ‘rave’: «Tant de bo els meus amics visquin per veure l’alba després d’aquesta llarga nit. Jo, que soc molt impacient, me’n vaig abans que ells». Un funeral irlandès. Durant aquests 60 minuts, sense treva, amb nervi, amb nervis, escoltarem que el suïcidi és indolor en una emocionant versió de la cançó humorística de Mike Altman, a Anne Sexton dedicar-li un missatge que la seva filla Linda haurà de llegir als 40 anys («viu al màxim, fins a l’extenuació»), a Pavese demanar que ningú xafardegi: «N’hi ha prou de paraules. Un gest. No escriuré més». I quina pot ser la principal raó per anar-se’n d’un lloc, d’una feina, d’un bar, de la vida. L’actor George Saunders: «Estimat món, me’n vaig perquè estic avorrit».

Per evitar-ho, l’espectacle acabarà en ball, amb imatges d’un carnaval de Rio de Janeiro i joc de focus per celebrar els que van voler sortir-ne. ¿És frívol ballar mentre es parla de suïcidis? Potser ho és més no pensar-hi o estigmatitzar-los. Deia l’epitafi de Jardiel Poncela que si volies els millors elogis, el millor que podies fer era morir-te. Aquesta obra els mereix, com mereix noves vides.