Sortir de vermut

El primer que has de fer si vols dir que «has deixat de sortir» és sortir de casa quan els que surten tornen per entrar a la seva.

Poques coses donen tantíssima satisfacció, i segellen la teva superioritat moral, com afaitar-te la cara amb excedent de vigor de diumenge taral·lejant ‘El barber de Sevilla’, posar-se el teu millor xandall i sortir a emborratxar-te sota el socialment acceptat epígraf de ‘fer el vermut’. És igual que després acabis embafat i arrossegant les erres com un espia alemany en una pel·lícula doblada al castellà, perquè tu estàs fent el vermut. No importa que superis amb les teves hores diürnes de libació les que gastaries en tres nits seguides, perquè estàs ‘fent el vermut’. El vermut és, sens dubte, aquest refugi de la gent de trenta i quaranta anys que permet conciliar la paternitat i la vida adulta amb l’eufòria de la cadena de brindis. «Vermuts que s’allarguen fins a l’alba», canta La Estrella de David.

Som davant de l’equivalent begut de jugar al pàdel a nivell amateur. Un exercici que no arriba ni al nivell aeròbic, del qual es podria dubtar si entraria en la categoria d’esport, que no et fa suar però que, per una maniobra màgica, justifica les cerveses i les tapes de després del partit. ‘Fer el vermut’ és en certa manera encara més estàtic que el pàdel. En molts llocs de la península, la gent a aquella mateixa hora ‘surt a fer vins’. Aquest és un esport completament diferent, que requereix molta més inversió de forces: ‘sortir a fer vins’ implica desplaçar les teves carns d’un bar a un altre per prendre el següent. ‘Fer el vermut’ nega en rodó aquest frenesí i aposta pel plaer estàtic, més contemplatiu que mirar una paret acabada de pintar i veure com la pintura s’asseca. 

Memòries compartides, agenda política, alineacions del Barça

Memòries compartides, agenda política, alineacions del BarçaL’altre dia ‘feia el vermut’ en un lloc anomenat El Puestu. Una cascada d’hores assegut en la mateixa posició, durant les quals es repassen memòries compartides, agenda política, alineacions del Barça (en tot vermut, un espontani de la taula contigua insisteix a intervenir en la conversa. «No és just allò de Rakitic», diem, amb el to afligit de qui conversa sobre la causa palestina. «Injustícia», brama ell, a plens pulmons). Arribats a cert punt, quan la gana creix, es demana fins i tot ventresca i no unes braves tristoies, perquè, és clar, tu ja no surts i això és el que t’estalvies en copes (per després gastar-t’ho en ‘fer el vermut’). 

Però si per alguna cosa ‘fem el vermut’ és perquè permet que vinguin els nostres petits fills. Les taules de zinc de la terrassa, assetjades per diversos carros. Els nens intentant desentranyar per què el papa, la mama i els seus amics són tan rematadament simpàtics. En el futur, se n’adonaran, com Pablo de Tarso: en retrospectiva jutjaran tots aquests adults tan afectuosos i enginyosos que es posaven els seus peluixos a l’orella, que intentaven xutar les seves pilotes de plàstic sense èxit, que els cantaven de molt a prop cançons de bressol de tres acords amb un alè atòmic. Que els estimaven de veritat, però que, aquells matins, ho pregonaven amb una eufòria i solemnitat sospitosa. 

Notícies relacionades

Vermut, sessió golfa

¿La Força t’acompanya? Celebra l’aniversari de ‘Star wars’ amb aquest test

Però llavors, quan se n’adonin, serà massa tard, perquè estaran asseguts al voltant d’aquestes mateixes taules metàl·liques, pensant en la seva infància i adolescència, ocupant-se de les injustícies del seu món, atalaiant aquest parterre etern i postnuclear que els haurem llegat, feliços, a la seva manera, ‘fent el vermut’.