La dona que mai va existir

El primer número en paper de la revista cultural Jot Down es va publicar el juny del 2012, un any després que el projecte comencés en versió digital. A la llista de col·laboradors d’aquella primera entrega figuraven noms com Antonio Muñoz Molina, Félix de Azúa, Fernando Savater, Maruja Torres, El Roto, Juan Gómez-Jurado, Enric González, Soledad Gallego-Díaz, Santiago Segurola i Manuel Jabois. Tots havien sigut persuadits per escriure per a la revista a canvi de res per a una dona anomenada Mar de Marchis, a qui cap d’ells havia arribat a conèixer (s’havien comunicat per telèfon, per correu electrònic o a través de mitjancers). A aquesta primera tanda de col·laboradors se’n van afegir amb el temps diverses desenes, molts igualment il·lustres, i la revista fins i tot va aconseguir tancar un acord de distribució amb El País, però la identitat de la fundadora i directora de Jot Down va continuar embolicada en un halo de misteri i especulacions. Fins que el juny del 2017 un reportatge a El Confidencial va confirmar el que tots els involucrats ja feia temps que intuïen: Mar de Marchis no existia.

Mar de Marchis, una atractiva rossa d’ulls verds que vivia a Londres i es guanyava la vida com a representant de futbolistes, va ser la màscara que va utilitzar María Jesús Marhuenda Irastorza, una divorciada de Santa Pola (Alacant) amb tres fills i greus problemes d’agorafòbia, per posar en marxa una ambiciosa empresa periodística i reclutar les notables firmes que li van donar vol. La història d’aquesta impostura l’explica ara el periodista barceloní Daniel Verdú a La bola (Alfaguara), un llibre que és, abans que res, el lúcid retrat d’un moment en què els mitjans es van veure sacsejats per una crisi monumental i alguns damnificats es van aferrar amb entusiasme desesperat a les promeses de canvi i llibertat que oferia internet.

Un meteorit

"Ella va entendre moltes coses que estaven passant i això li va permetre entrar fàcilment en un món que fins aleshores havia sigut bastant hermètic –explica Verdú–. Abans, per escriure en un diari o per dirigir una revista feia falta un pedigrí, recomanacions... Però en aquell moment crític en què faltaven idees i recursos, amb acomiadaments massius i tancaments de capçaleres, va aparèixer de sobte com un meteorit. Ningú la coneixia, es va inventar una novel·la sobre ella mateixa i ens la vam creure del tot".

María Jesús Marhuenda es va convertir en Mar de Marchis després que una sèrie de tragèdies personals afectessin la seva salut mental i la conduïssin a un estat de reclusió domiciliària en el qual només trobava una mica de distracció en fòrums d’internet. Allà va descobrir que el seu talent per inventar ficcions sobre si mateixa (utilitzava la imatge de la seva perruquera com si fos ella) podia ser una via per guanyar popularitat, i això li va permetre aconseguir l’adhesió d’un grup d’usuaris i embarcar-los en una aventura considerable: muntar una revista cultural.

El poder del misteri

"Crec que la seva voluntat era simplement construir un projecte editorial que d’alguna manera li permetés rendibilitzar, ni que fos emocionalment, tot el temps que havia passat en aquests fòrums –assenyala Verdú–. Donar sentit a moltes de les fantasies que havia construït. Després es va anar adonant que d’això emana un poder descomunal i molt addictiu. I hi ha un moment en què la bola es fa tan gran que no ets capaç de parar-la".

Per eludir les trobades personals, Mar de Marchis començava posant pretextos (un contratemps de salut, un viatge inesperat...) i, només si l’interlocutor pressionava molt i era algú que li interessava retenir, li acabava explicant que patia problemes d’inseguretat patològica i fòbia social. "Quan algú al·ludeix a un tema de salut mental, no et queda més remei que acceptar-ho, ¿no?". Combinant enginy, insistència i habilitat per administrar informació, va aconseguir seduir una constel·lació d’escriptors i periodistes que, només amb la seva presència, van fer de Jot Down un mitjà de referència.

"En aquella època hi havia en la premsa dues generacions molt diferents que se sentien molt maltractades –apunta l’autor–. D’una banda, gent d’entre 50 i 60 anys que havia format part d’una elit cultural i periodística i a la qual estaven fent fora dels mitjans perquè costava massa diners. A aquesta gent els diu que són l’hòstia i els ofereix la possibilitat de publicar en una revista on cobraran poc o gens, però podran, d’alguna manera, venjar la injustícia que han patit. I després hi ha una altra generació molt jove que es troba les portes tancades, així que aquesta senyora els dona l’oportunitat de compartir projecte amb firmes molt consagrades".

La filla d’Aznar

A mesura que creixien el prestigi de Jot Down i la influència de la seva directora, els rumors sobre la identitat de Mar de Marchis es van anar fent més forassenyats. Es va dir que en realitat era una siriana desfigurada, que era Paloma Gómez Borrero (històrica corresponsal de TVE a Itàlia i el Vaticà), que era la filla de José María Aznar i que era el periodista Enric González amb un filtre de veu.

Notícies relacionades

Fiol, un segle emmarcant imatges i records

El vampir rocker de la tele

La publicació del reportatge en el qual es revelava la veritat va posar fi (però no del tot) a les especulacions i va sumir María Jesús Marhuenda en una crisi profunda. Se’n va anar a viure Roma. Allà, una nit d’abril del 2021, va patir un vessament cerebral massiu i el seu cos va quedar estès a la vorera. Va estar en coma durant més d’un any i va ser traslladada a un hospital de Palma de Mallorca, on va morir el 27 de maig del 2022.

Durant l’etapa en què va ocupar la corresponsalia d’El País a Roma, Verdú va ser veí de Mar / María Jesús. Van parlar sovint per telèfon, però mai es van veure. Quan es va proposar escriure La bola, ni els seus familiars ni el seu soci (i actual director de la revista) van voler saber res del tema. "No és una biografia autoritzada, però és que tampoc pretén ser una biografia. El que a mi m’interessa d’aquesta història és com la ficció de Mar de Marchis explica les nostres vides; que vam ser idiotes i que estàvem molt espantats".