Guitarricadelafuente es corona amb el Primavera Sound

El Fòrum es va obrir només en part, com és costum, amb un únic escenari i un aforament limitat a 30.000 persones (de dijous a dissabte seran unes 70.000 diàries). I l’honor d’obrir la tarda va correspondre a la vallesana Marta Ros, Ouineta: la seva va ser una passarel·la de pop dislocat, molt juganer, regada per tornades que a d’altres els faria vergonya entonar i que ella entén com a punyent art performatiu no exempt de mofa: "Com m’agrada quan m’ho fas així / Karate kid quan chiki chi / Un atleta sobre el llit / Jo et faig / Chiki chiki chiki chi", rondant amb el seu vestit rosa amb faldilla de tul.

Ella té el seu punt de diva irònica, però hi ha alguna cosa més que un personatge enginyós i la vam veure dominant les taules, pràcticament tota sola en escena, acompanyada d’un còmplice a les programacions i de dues ballarines de posar i treure. Cites al seu àlbum Ouineta verificada, amb uns ecos d’electroclash i de l’aparell hyperpop, i arranjaments excèntrics i divertits. A Nois va sortir a acompanyar-la Mushka, compartint totes dues el gir estratègic que adverteix la lletra: "No more nois, no" , "que ja has patit prou pels nens". Tancant, DMs, amb la seva mirada romàntica ben fixada en el feedback de la xarxa social.

Simfonia del caos

Però el guió de la jornada era maquiavèl·lic, per descomptat, i d’allà ens en vam anar a la fúria desencadenada pels senyors de Yard Act, britànics de Leeds, en la presentació del seu tercer àlbum, You’re gonna need a little music (que no veurà la llum fins al 17 de juliol). Van entrar atropellant-nos amb Empty pledges, de complexió bonica i desencaixada: guitarres i piano en la seva simfonia del caos, i la veu de James Smith en mode predicador verbós, entre Mark E. Smith i Nick Cave. Missatge nihilista per començar: "no tinc absolutament res nou a dir", repeteix la lletra.

Yard Act va convidar a pensar que aquest tercer àlbum manté el nivell, amb els seus sotracs funky amb saxo i el baix pesant i postpunk de l’única cançó per ara publicada, Redeemer, que parla de malalties socials, d’alienació i d’individualisme. Tot i que en cert moment el concert va perdre tensió, la va recuperar de cop al rescatar la infal·lible The overload, amb la seva àcida radiografia col·lectiva.

El recinte ja s’estava omplint quan Guitarricadelafuente va entrar en escena amb la seva banda, al so de Full time papi, una de les troballes del seu sonat segon àlbum, Spanish leather. La veu dolça i les cançons de despertes dinàmiques melòdiques han catapultat Álvaro Lafuente, castellonenc de Benicàssim, i allà hi va haver mostres aclamades com Futuros amantes o l’hedonista Port Pelegrí, amb el seu fons de sentiment i sensualitat (i amb Bad Gyal com a convidada a través de les pantalles).

Cantautor dominador

En Guitarricadelafuente hi ha una folk star, com feia broma l’any passat en una entrevista amb aquest diari, barreja d’instint pop i de la manufactura artesana i orgànica del cantautor. Es va apreciar quan es va quedar sol, assegut al teclat a Puerta del Sol (mentre s’escenificava una lluita en el fang) o aferrat a la guitarra a Guantanamera. El vam veure alçant-se com a carismàtic dominador escènic, agenollant-se dramàticament a Poses i convidant a la dansa tropical a Agua y mescal. Però el clímax el va posar Tramuntana, peça amb aires de clàssic del musical teatral i aquest text amb aires de manifest: "Jugarse la piel / por una vida insólita / y deixarse llevar, / Someterte a la música", va cantar Lafuente, camí de la també àlgida peça final, Babieca!, que va rubricar un concert que fàcilment marcarà un punt de referència en el seu currículum.

Notícies relacionades

Balam i Subirós guanyen el Premi Nacional de Gastronomia

‘Clàssica a la platja’ tindrà una simfonia i música per a tothom

Culminant la sessió, un grup, Wet Leg, d’etapa jove, però que connecta amb les arrels indie-rock del Primavera. El seu segon àlbum, Moisturizer, potser no conté una diana com Chaise longue, però manté viva l’equació de melodies enginyoses, barra i sentit de l’humor: aquesta Catch these fists, invectiva contra les masculinitats invasives (o cop de puny als lligons compulsius), que va obrir l’actuació, amb Rhian Teasdale marcant bíceps a l’estil Taylor Swift.

D’aquesta banda de l’illa de Wight ja en sabem la seva volença pels ganxos de guitarra molt anys 90, ja sigui pel carril bostonià i breeder o per les capes una mica shoegazing. Però el seu cançoner va mostrar una brillantor, en els números del primer àlbum (Wet dream, Being in love) i en els més recents, amb refinament a Davina McCall i U and me at home. Guitarres lluents com a alfombra vermella d’aquest 24è Primavera Sound.