Un manuscrit de Cervantes arrencat d’un arxiu, a subhasta

Abans de publicar la primera part del Quixot, el 1605, Cervantes ja havia viscut massa vides: soldat, captiu a Alger, funcionari de la Corona i recaptador perseguit. Entre 1587 i 1600 va recórrer Andalusia, primer com a comissari d’abast –requisant, comprant i certificant blat, ordi i oli per a l’Armada– i després com a recaptador d’impostos endarrerits. Va ser una etapa ingrata, plena de deutes, plets i problemes amb la hisenda reial, que fins i tot el va portar per poc temps a la presó de Sevilla el 1597.

D’aquella època precisament procedeix el manuscrit que la casa de subhastes Durán treu a la venda a Madrid el 27 de maig per gairebé 150.000 euros: 120.000 euros de sortida més el 23% de comissió. La peça ha despertat expectació per la seva excepcionalitat històrica –una carta de pagament datada el 1593 davant escrivà públic–, per la pràctica absència d’escrits privats de Cervantes i per la llarga batalla judicial que porta des que la Junta d’Andalusia en va denunciar l’extracció de l’Arxiu Històric de Sevilla. Es tracta d’una carta manuscrita de pagament a favor de Miguel de Cervantes Saavedra per part d’Andrés de Cerio, datada a Sevilla el 8 de juliol de 1593, en la qual el futur autor del Quixot reconeixia haver rebut 600 reals de plata per seixanta dies de treballs vinculats a l’embargament i provisió d’oli per proveir les galeres espanyoles que sortien des de Sevilla cap a les Índies.

La història té el seu interès. El 1998 va sortir a la llum la subhasta d’aquesta acta notarial a Barcelona per 11 milions de pessetes (66.111 euros). El venedor era l’advocat mallorquí Josep Maria Casasayas Truyols, un prestigiós cervantista i principal impulsor aquest mateix 1998 de l’Associació de Cervantistes, amb seu a Alcalá de Henares. El comprador, una llibreria de Londres, tot i que el document no va sortir mai d’Espanya per no haver rebut del Ministeri de Cultura l’autorització d’exportació. La reaparició de l’escrit va alertar l’Arxiu Històric Provincial de Sevilla, que custodia el protocol de l’escrivà Luis de Porras de 1593, del qual formaria part. I al comprovar-ho, "observen que la pàgina 390 on hi havia aquest document públic està tallada", arrencada. Aquesta desaparició va portar la Junta a la reclamació judicial del que entenien que era patrimoni documental públic. Així ho explica Alejandro Torres Ridruejo, que va participar en la defensa jurídica del cas com a lletrat de la Junta d’Andalusia, a la revista de l’Institut Andalús de Patrimoni Històric el 2012. La via penal oberta a Barcelona, però, va ser arxivada i l’Administració va decidir acudir llavors a la jurisdicció civil per reclamar-lo. La demanda contra Josep Maria Casasayas Truyols va ser desestimada el 2006 per un jutjat de Palma. L’Audiència Provincial va confirmar la sentència el 2007 i el Suprem va inadmetre el recurs de cassació. A la pràctica, els tribunals van donar per vàlida la compravenda privada al·legada per Casasayas, que va traspassar el 2004, i datada el 1977.

Les proves

Notícies relacionades

Quan Miles Davis va plantar BCN

"A Xile vivim habitats per fantasmes"

La Junta va demostrar, tal com revela el jurista, que no era una còpia privada, com al·legava el venedor, sinó un full arrencat del protocol notarial. Es va basar en el lligall d’índexs d’escriptures número 18638, on figurava una referència a la carta de pagament de Miguel de Cervantes Saavedra a Andrés de Cerio com a assentament CCCXC / 390. En el protocol de Luis de Porras, foliat entre les pàgines 368 i 393, faltava precisament la 390. A més, el document conservava aquesta foliació, el tall en ziga-zaga coincidia amb el del quadern, presentava duplicitats compatibles amb el fet de ser enquadernat i mostrava trets propis d’una matriu: signatura d’atorgants i testimonis, rúbrica de l’escrivà, aranzel, guixades i anotacions internes. Però els tribunals no van donar la raó a la Junta i van prioritzar la possessió privada durant anys.

De nou, el 2026 surt al mercat i amb totes les de la llei. El catàleg de Durán descriu la peça com un paper de fil amb filigrana, escrit per totes dues cares i amb una petita corrosió causada per la tinta al marge esquerre. També remarca la importància del document, atès que "no es coneixen manuscrits literaris ni memòries privades de Cervantes: els escassos autògrafs autèntics conservats són, com aquest, documents administratius, gairebé sempre custodiats per institucions".