Literatura
"A Xile vivim habitats per fantasmes"
L’autora xilena Alejandra Costamagna reflexiona sobre el buit i l’absència a ‘Dónde puedo dejarlo’, la seva nova novel·la, que s’ambienta en l’etapa immediatament posterior a la dictadura de Pinochet.
¿Com es narra el buit? ¿Des d’on es construeix l’absència? A Rachel Cusk li va portar molt de temps, gairebé mitja vida, saber com escriure "sobre el no-res", com ha reconegut en més d’una ocasió l’autora anglesa, però Alejandra Costamagna (Santiago de Xile, 1970) només ha necessitat vuit anys –"tot i que els tres de la pandèmia no compten; per mi el temps és menys tres anys en tot", matisa– per desencaixar totes les peces de Dónde puedo dejarlo (Anagrama) i construir un nou llibre a partir del silenci, del contorn de les paraules i les relacions. "El repte és veure quant hi ha d’absent en la nostra presència, en el nostre cos", assegura la xilena, de tornada a la novel·la gairebé una dècada després de quedar finalista del premi Herralde del 2018 –va guanyar Cristina Morales; compte aquí– amb El sistema del tacto.
La trama, en aparença, és senzilla: la Mara i la Manu, dues amigues d’uns vint anys, se separen de manera abrupta el desembre de 1989. Patricio Aylwin acabava de guanyar les eleccions presidencials, la dictadura de Pinochet començava a plegar veles i en l’horitzó s’intuïa ja el canvi de cicle cap a la democràcia. La Mara, implicada en una organització clandestina, "subversius que ja no cabien en el nou escenari", desapareix. S’esfuma d’un dia per l’altre. I la Manu, periodista en una agència de notícies, bressol la seva absència. "L’amistat es manté malgrat aquest buit. Aquí hi ha una amistat interrompuda que es manté a través d’una absència que va creant els seus propis espais. També per la conjectura, per la imaginació", explica Costamagna.
En paral·lel, a joc amb aquesta amistat fracturada, una època de transició política "habitada encara per les restes" de la dictadura militar. "La relació travessa una transició i l’entorn també està en transició; una transició fallida cap a una democràcia craquelada, amb enclavaments autoritaris, pactes de silenciament i impunitat", reflexiona l’autora, que està entregada des de la micropolítica i la intimitat a continuar alimentant aquestes històries de fantasmes que desenterren el passat i la memòria xilena.
"Són les formes que se’ns apareixen. No les coordinem ni les busquem, però són allà perquè vivim habitats per fantasmes. A Xile encara hi ha uns 1.500 detinguts desapareguts, així que, és clar, vius allà trepitjant fantasmes", explica després de citar exemples recents com ara Marciano, la novel·la de Nona Fernández, i Los huesos, una peça teatral que acaba d’estrenar Manuela Infante. "Més que les històries realistes i testimonials, el que va quedar és l’aire d’allò fantasmal, del que està i no hi és", remarca.
Un altre tipus d’amistat
Notícies relacionadesAmb tot, no és Dónde puedo dejarlo una història de fantasmes a l’ús, sinó una manera d’intentar posar veu al (gairebé) mai dit. "El buit no té forma, no es pot explicar en termes lineals com si fos un relat en progrés. La llengua de l’absència té com el seu punt culminant la paraula desaparèixer, que no és una paraula, és un pou", teoritza Costamagna. "Els personatges d’aquí són desarrelats en un altre sentit. Aquí hi ha un encreuament. Habiten en el mateix univers en termes de fugir de la certesa i pensar en el tempteig com a eina per construir", il·lustra.
També ha volgut aprofitar per explorar maneres "no tan romantitzades i idealitzades" de pensar l’amistat. "L’amistat, sobretot a més l’amistat de dones, permet aquesta sincronia i aquest acompanyar-se; ser companyes i que el límit de l’amistat es creui amb altres identitats", afegeix.
