Quan Miles Davis va plantar BCN

La primera vegada que Miles Davis va travessar cap a aquest costat del Pirineu va ser per tocar al Festival de Jazz de Barcelona, que el 1967 celebrava la segona edició. Va arribar, va comprar roba al passeig de Gràcia –la va carregar al compte del mateix festival–, se’n va anar a un gimnàs a practicar boxa amb un sac de tovalloles brutes –no disposaven de material professional– i va desaparèixer. Literalment. Expliquen les cròniques que el trompetista va tenir una acalorada discussió per telèfon amb l’empresari George Wein, promotor de la gira. Disgustat per les condicions pactades, va deixar tirats els seus músics i el públic.

El record d’aquella fallida primera visita de Miles Davis a la capital catalana forma part de les memòries de Sketches of Catalonia, un llibre que recopila relats en primera persona i anècdotes sobre el geni del jazz, que aquest 26 de maig farà un segle que va néixer. La publicació, coordinada pel periodista i crític de jazz Pere Pons, posa el focus en les diferents aparicions de l’artista nord-americà als països catalans entre 1967 i 1989. Al cap de dos anys, Miles Davis va morir. I al cap de vint més, la desapareguda revista Jaç –el mateix Pons en va ser director– li va dedicar un número especial del qual procedeixen els textos d’aquest llibre, que ara han sigut revisats i ampliats.

Aquella primera vegada, els aficionats de Barcelona es van quedar amb un pam de nas i van saber de quin peu calçava Miles Davis, però la seva fugida els va permetre descobrir quatre referents més de la història del jazz, els del segon dels grans quintets de la carrera del trompetista, que van tirant endavant sense ell. El públic del Palau de la Música "es va meravellar", apunta Pons en una conversa amb EL PERIÓDICO. N’hi ha per a això i per a molt més: van actuar Wayne Shorter, Herbie Hancock, Ron Carter i Tony Williams. En la nota informativa que el festival va publicar el 12 de novembre de 1967, i reproduïda al llibre, s’explicava que Miles Davies s’havia "absentat de la ciutat i no se sabia on era". Aclarien, això sí, que el músic "va percebre a l’avançada el caixet contractat per a l’actuació".

Tornar al cap de sis anys

Malgrat la plantada, Barcelona no va vetar Miles Davis i el nord-americà va tornar sis anys després. "Va venir amb tota l’artilleria", apunta Pere Pons. "Ja no era el Miles del 67 sinó l’electrificat". És a dir, ja va tornar en l’etapa més rockera, funk i psicodèlica de la seva carrera, amb la qual va arribar a nous públics i va perdre uns quants dels aficionats més puristes del jazz. Són els anys de discos avui centrals de la història de la música, com On the corner i Bitches brew, el treball amb què l’autor del llibre va descobrir la seva música.

Aquesta segona vegada, Davis va estar a punt de tornar a incomplir el compromís. Un error de coordinació va fer que el material de la gira es quedés encallat a la frontera entre França i Espanya a l’espera d’uns documents que no van arribar a temps. Els organitzadors li van proposar llogar un equip alternatiu, però, com recorda Pons, el que utilitzava el jazzista era "una cosa marciana" en aquella Espanya de finals del franquisme. Miles Davis es va negar a tocar amb "aquelles merdes espanyoles" i Alfredo Papo, membre del Hot Club de Barcelona, l’entitat organitzadora del festival durant aquells anys, va amenaçar de denunciar-lo a la policia si finalment no pujava a l’escenari.

Un "bruixot" díscol

Després de patir una violenta detenció de tall racista per part de la policia de Nova York el 1959, és probable que la sola menció d’una denúncia l’empenyés finalment a tocar. Papo, que va morir el 2013, recorda en un article l’actitud displicent del músic amb el públic i també que amb prou feines va tocar la trompeta.

Notícies relacionades

Deco fitxa per la cadena de menjar saludable Boali

"A Xile vivim habitats per fantasmes"

Aquestes i altres anècdotes recopilades al llibre serveixen per explicar el caràcter complicat i els clarobscurs de la vida de Miles Davis, però també la seva genialitat artística, la del trompetista que, com apunta Pere Pons, va saber distingir-se "pel so" i per la "capacitat gairebé de bruixot" a l’hora de triar els músics que l’acompanyaven en cada un dels girs estètics i revolucionaris que feia pel camí. Un d’aquells músics, Wayne Shorter, és per a Pons qui va representar fins que es va morir ara fa tres anys "l’últim bastió" del jazz entès des de la filosofia inconformista de Davis.

Com a guia de la seva carrera, el llibre ofereix una discografia comentada. No obstant, segons l’opinió de Pere Pons, la gravació que compendia més bé totes les essències del trompetista està recollida en un documental titulat Miles electric: A different kind of blue, que inclou una actuació de l’any 1971 a l’illa de Wight. És, segons apunta Pons, "un viatge per la història del jazz i per la història de la música del segle XX".