Cristian Mungiu qüestiona el wokisme a Canes
‘Fjord’ planteja dilemes ètics i socials molt pertinents però, en lloc d’explorar-los, fa trampes per utilitzar la carta del victimisme.
Cristian Mungiu utilitza el seu cine per abordar granes temes, en majúscules. 4 meses, 3 semanas y dos días (2007), la pel·lícula que li va proporcionar la Palma d’Or, parlava de l’avortament, Más allá de las colinas (2012) tractava del fanatisme religiós i Els exàmens (2016) denunciava la corrupció sistèmica. I ara, quatre anys després que R.M.N. (2022) toqués aquesta disfunció mental comunitària coneguda com a xenofòbia, la pel·lícula que el romanès va presentar ahir a concurs al festival de Canes aborda una variació d’aquest assumpte: la superioritat moral, la intolerància i l’autoritarisme que les societats que se saben civilitzades i progressistes exhibeixen mentre proven d’imposar els seus valors als altres. Progre. I, mentre ho fa, es mostra especialment mancada de subtilesa fins i tot d’acord amb els estàndards d’un cineasta sempre procliu a remarcar amb colors fosforescents allò que tracta de dir-nos.
Primera pel·lícula de Mungiu amb repartiment internacional –la protagonitzen Sebastian Stan i Renate Reinsve–, Fjord inicia la seva peripècia argumental quan un matrimoni i els seus cinc fills arriben des de Romania, d’on és ell i on vivien, a la localitat noruega de la qual ella és originària per iniciar una nova vida. Són una família de conviccions i costums cristians extremadament ferris. Poques escenes més tard, i a causa de la detecció d’unes marques al cos d’una de les seves filles que podrien –o no– ser resultat de maltractaments, la parella veu com el sistema noruec de protecció al menor els treu la presumpció d’innocència i, pitjor encara, els pren els nens. El que ve després és l’intent d’aquests pares de combatre un sistema kafkià. I el dinamisme del qual Mungiu dota la narració gràcies al seu domini del ritme amb prou feines aconsegueix amagar el biaix i la condescendència gairebé paròdics de la seva mirada al wokisme noruec –i al de qualsevol altra nacionalitat–, que pel que sembla considera dictatorial, decadent pel seu menyspreu a la família tradicional i discriminatori per religió, i al qual aquí personifiquen uns personatges de vilesa gairebé caricaturesca. La pel·lícula presumeix de plantejar dilemes ètics i socials molt pertinents però, en lloc d’explorar-los, fa trampes per utilitzar la carta del victimisme.
Notícies relacionadesLladres de cossos
El desconocido, que també aspira a la Palma d’Or, suposa la tornada d’Arthur Harari a la competició del festival –aquesta vegada com a director– tres anys després de triomfar-hi gràcies a Anatomia d’una caiguda (2023), la pel·lícula de Justine Triet de la qual va ser coguionista. Protagonitzada per Léa Seydoux i Niels Schneider, contempla com una cosa semblant a un virus va contagiant una successió de persones a través del sexe, i provoca que les víctimes intercanviïn els seus cossos en el procés. En altres paraules, és una obra difícil d’explicar i carregada de potencial per dividir dràsticament els espectadors entre els que se senten irritats i els que se senten intrigats per l’intricat puzle narratiu que planteja, o per la miríada de possibles significats de la seva premissa. ¿És una al·legoria sobre l’alienació que ens castiga? ¿Una il·lustració del canvi permanent al qual la nostra identitat està sotmesa? ¿Una metàfora de la malaltia mental? Definitivament, el que signa més amunt se sent intrigat.
