Una BCN en plena pèrdua d’identitat
Enric Auquer i Maria Rodríguez Soto a ‘Ravalejar’. /
Per al cineasta Pol Rodriguez, Ravalejar és una cosa més que personal: és una venjança, l’exorcisme a través de la ficció d’un trauma familiar. Fa uns anys, el restaurant dels seus pares, el gairebé centenari Can Lluís del carrer de la Cera, va anar a parar a un fons voltor amb la resta de l’edifici on es trobava. Van poder seguir endavant renegociant nous contractes de lloguer, però després de l’arribada de la pandèmia, cap al 2021, el grup inversor va aconseguir tramitar un dret de desnonament i treure’ls de la seva segona llar.
El codirector de Segundo premio ha transformat aquest referent autobiogràfic en un thriller elèctric sobre una família que lluita pel que és seu. En la ficció (molt realista), Can Lluís és Can Mosques, i l’àlter ego del Pol és el fill gran dels seus amos, Àlex (Enric Auquer), que treballa al restaurant quan no ho fa com a estibador al port. Àlex havia fet un acord amb un agent immobiliari, Cristóbal (Sergi Lòpez), per comprar el restaurant, però, en un gir faustià, el que semblava un amic de la família es decanta per l’oferta superior d’un fons d’inversió.
Sigui com sigui, Àlex no es rendeix ni tan sols quan la compra de la finca es formalitza. Això és només el principi de la guerra. Avalat i inspirat per la seva dona Marta (Maria Rodríguez Soto), advocada en un petit despatx d’arquitectes, pren decisions perilloses per defensar l’honor familiar, tot i que això li pugui suposar problemes amb el seu menys temerari germà petit David (Quim Àvila Conde), el més entossudit que el negoci tiri endavant i, de passada, evolucioni.
Notícies relacionadesPerò, com indica el títol, aquesta no és només la història d’una família concreta, sinó també la d’un barri agitat i una ciutat que es mou cap endavant sense mirar prou cap enrere. Rodriguez cou qüestions d’okupació, immigració, desnonament, menes, gentrificació o turistificació en una olla a pressió dramàtica amb espai per als punts de vista i estrats socials més diversos.
Com a Segundo premio, el creador comparteix la direcció amb Isaki Lacuesta, aquell relatiu biopic de Los Planetas que captivava amb inventiva formal. En aquesta sèrie aposten per un estil, sobretot, vérité. La càmera està, com Àlex o el Raval, en gairebé perpetu moviment, fent zoom, traient zoom, de vegades (tot sigui dit) fins al punt de distreure del que es mostra i s’explica. Però Ravalejar conté també moments més estilitzats i subjectius, com la impressionant entrada d’Àlex a Can Mosques després de saber que s’ha formalitzat la compravenda, un pla inclinat (en aparença aeri) que faria les delícies de De Palma.
