Sorogoyen es fa estimar a Cannes

Les males idees de vegades són molt bones: tot el que requereixen per aconseguir aquesta paradoxa és ser convertides en premissa argumental. Els personatges que prenen decisions equivocades, dit d’una altra manera, poden donar origen a grans pel·lícules, i això és una cosa que deixa clar El ser querido, que no només és el primer llargmetratge de Rodrigo Sorogoyen que competeix per la Palma d’Or sinó també un dels dos que Victoria Luengo presenta aquest any a competició a Canes –Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar, és l’altre– i el retorn de Javier Bardem a un festival que a hores d’ara és com a casa i en el qual ja va guanyar un premi interpretatiu gràcies a Biutiful (2010).

L’ésser estimat a què al·ludeix amb certa ironia el títol de la primera pel·lícula espanyola que es presenta de les tres que hi concursen aquest any –per molt que es repeteixi, la dada continua sorprenent– en realitat són dos: un pare i una filla. L’Esteban és un cineasta amb dos Oscars en el seu historial que torna a Espanya des dels Estats Units per rodar aquí i també per recuperar el contacte amb l’Emilia, a qui va abandonar dècades enrere. De fet, tot just retrobar-se li ofereix un paper coprotagonista en la seva nova ficció, malgrat que es tracta d’una gran producció i ella és una actriu desconeguda i probablement mediocre. Ell arrossega un passat ple d’addiccions i comportaments violents. La seva proposta, diu, és un intent d’ajudar-la. I, durant el rodatge d’aquesta pel·lícula fictícia, un drama històric sobre espanyols al Sàhara –el colonialisme com a reflex del patriarcat–, la suma de discrepàncies, presumpcions, suspicàcies i ressentiments els va posant a prova. Una altra cosa bona de les males idees és que no acostumen a defraudar: gairebé sempre estan abocades a petits o grans fracassos.

Sorogoyen i la coguionista habitual, Isabel Peña, converteixen la relació entre els seus dos protagonistes en una successió cada vegada més angoixant de situacions incòmodes, intercanvis plens de càrrega passivoagressiva i retrets en forma de silencis o mirades de les que maten. I, mentrestant, el director s’espavila per dotar El ser querido d’una càrrega de tensió dramàtica similar a la que va insuflar als thrillers El reino (2018) i As bestas (2022), per a la qual cosa té l’ajuda de dos actors, Bardem i Luengo, i unes interpretacions de cadascun superbes.

En la trobada amb la premsa que va mantenir ahir, l’actor va al·ludir a les declaracions que va fer fa dies el guionista Paul Laverty, membre del jurat del certamen, en les quals l’esmentava entre altres noms per parlar dels actors a qui Hollywood ha apuntat en llistes negres per la postura que tenen davant el genocidi a Gaza. «Al contrari, encara em truquen més», va informar Bardem. «Per descomptat, dir el que penses comporta riscos, però jo prefereixo prendre’ls. Els que no en prenen podent-ho fer em semblen uns covards». El que passa a Gaza, va concloure, «és un acte d’inhumanitat, de mesquinesa i d’hipocresia institucional, política i econòmica».

Les relacions intrafamiliars també són abordades a les altres dues pel·lícules aspirants a la Palma d’Or presentades ahir, sens dubte amb molta més brillantor a Paper Tiger, la nova pel·lícula del nord-americà James Gray. Protagonitzada per Miles Teller, Adam Driver i Scarlett Johansson, explica la història d’un home decent que exposa un gran perill tant a la seva dona i els seus fills com a si mateix quan el negoci que li proposa el seu germà, un expolicia corrupte, els enfronta amb uns mafiosos russos.

Com aquesta sinopsi permet endevinar, Paper Tiger està emparentada amb la trilogia d’intrigues criminals que Gray va dirigir al principi de la seva carrera, Cuestión de sangre (1994), La otra cara del crimen (2000) i La noche es nuestra (2007). Igual que aquests films, s’aparta dels codis habituals del gènere per construir un univers profundament tràgic, en el qual habiten homes marcats per lleialtats consanguínies i deutes impossibles de saldar i que descobreixen massa tard que la família pot ser al mateix temps refugi i condemna. És una pel·lícula profundament trista i molt bonica, que en qualsevol cas corre el risc de ser ignorada pel jurat –el mateix que els va passar a les quatre pel·lícules anteriors de Gray que van competir a Canes– a causa del seu estil clàssic i la seva vocació comercial. Seria una llàstima.

Notícies relacionades

Bulgària evita la victòria d’Israel en l’Eurovisió més polèmic

Oques Grasses sacsegen el Fòrum en l’èpica via cap a l’Estadi Olímpic

Vuitè llargmetratge

Sheep in a box, per la seva banda, és el vuitè llargmetratge que Hirokazu Koreeda presenta a concurs al festival –el director japonès ja té la Palma d’Or gràcies a Un assumpte de família (2018)–. El film parla d’un matrimoni que acull a casa un humanoide perquè reemplaci un fill que se’ls va morir fa dos anys. A través d’ells, mira de parlar dels mecanismes del dol, del futur de la nostra coexistència amb les màquines intel·ligents, del refugi que proporciona la natura i de les relacions paternofilials no convencionals. No obstant, tots els intents de reflexió que mira de portar a terme es veuen sabotejats pel seu desfici d’acumular subtrames a mig traçar i l’excés de sentimentalisme.