Carlo Padial, cineasta, escriptor, guionista i ‘podcaster’: "Em carrega aquest cine cínic que reflecteix l’enuig actual"

Pizza Movies és la seva pel·lícula més accessible. ¿Sentia la necessitat d’acostar-se més a l’espectador que a les seves obres anteriors?

Jo ho veig com la conseqüència de certa evolució. Quan un comença, tots els projectes tenen part de recerca de la teva pròpia veu. Els meus primers projectes tenen una mica més de metallenguatge, de desmuntatge del mateix aparell cinematogràfic, perquè jo mateix estava buscant què significava el cine per a mi i com volia fer-ho. I era una recerca una mica a les fosques. Tinc la impressió que Pizza Movies és l’evolució natural de tot això. Jo, al final, soc un cinèfil que oscil·la entre haver crescut a la Filmoteca veient pel·lícules clàssiques americanes i després buscar autors molt extravagants, molt personals. I sento que a mesura que em faig gran el que em surt és fer coses més reconeixibles.

¿I més amables?

Sí, en aquests primers projectes hi ha l’expressió d’un cert enuig, que es manifesta en una cosa trencada i una mica satírica. I de manera natural apareix aquí un altre aspecte que m’és igual de pròxim, que és la comèdia com un gènere més pur, més narratiu. La meva formació ve de veure pel·lícules de Preston Sturges, de George Cukor... En aquest cas volíem fer una comèdia que celebrés els diferents subgèneres de la comèdia cinematogràfica. A Pizza Movies hi ha comèdia romàntica, comèdia de situació, comèdia física, comèdia de l’absurd, faula moral... Volíem fer una pel·lícula sobre l’estat actual del cine, però sense fer metacine. La pots veure com una pel·lícula molt senzilla sobre una parella que té una idea que és bastant tonta, i per sota d’això pots extreure una reflexió sobre l’estat del cine o una faula a l’estil Frank Capra sobre el moment actual post-covid, en el qual tothom se sent una mica malament, sobretot al sector cultural, perquè veu que la seva feina ha perdut rellevància.

Fer una pel·lícula sobre la pèrdua de rellevància del cine, ¿és més un acte de resistència o un crit desesperat?

A mi em commou i m’interessa molt veure com estem vivint la pèrdua de centralitat d’això que per a molts de nosaltres ha sigut una de les coses més importants de la nostra vida. El cine fa només 25 anys era el més important i ara ja no ho és. I volia parlar d’això des d’aquesta espècie de neurosis on viuen els periodistes culturals. La protagonista és una crítica de cine que viu tota l’estona neurotitzada davant pantalles secundàries, davant el mòbil, davant el portàtil... Aquí ja hi ha una imatge molt bonica sobre l’estat del cine. ¿Quin cine vols o pots fer en un temps en què vivim davant de l’ordinador o del mòbil? La pel·li, en forma de broma, reflecteix això, com es va apagant aquest món que ha sigut el més important.

Tanmateix, la projecció de Pizza Movies al festival D’A, en una sala enorme plena de gent, va ser tota una celebració del cine.

Jo he arribat a la conclusió que no és casual que aquesta pel·lícula funcioni tan bé amb públic i que provoqui aquesta reacció tan entusiasta. Crec que genera un sentiment molt genuí de connexió, especialment al veure-la en una sala amb més gent, perquè d’alguna manera serveix de bàlsam als temes que s’hi plantegen. I crec que aquí el cinema sí que té alguna cosa a aportar, perquè tenim la necessitat de retrobar-nos col·lectivament en espais on puguem compartir, a través de l’art, allò que ens preocupa. És tot tan fotut, el nivell d’incertesa és tan alt... I, de cop, veure amb una altra gent que se sent com tu una pel·lícula tan positiva que parla de les mateixes coses que us preocupen crea un efecte de bàlsam, de catarsi, que penso que és molt necessari i fa que la pel·li tingui un sentit i un propòsit molt bonic.

Fer cinema avui dia amb "un propòsit bonic» té alguna cosa de contracultural, ¿no?

Em sembla que ja hi ha massa cine cínic i destroyer que és un reflex de l’enuig actual. És un cine molt de Twitter, per dir-ho d’alguna manera. Succession, White Lotus, les pel·lis de Ruben Östlund... Són meravellosos, sí, però a mi ja em carrega una mica que tothom s’odiï, s’enganyi, que tot sigui tan autodestructiu. Sens dubte, no és com soc jo. Jo connecto molt més amb Mel Brooks o amb Frank Capra. Jo no veig el món com una cosa horrible, sinó com una cosa molt bonica. I em sembla bonic fer una pel·lícula sobre unes persones que intenten realitzar-se i ser feliços en un moment com l’actual.

Notícies relacionades

Bulgària evita la victòria d’Israel en l’Eurovisió més polèmic

Oques Grasses sacsegen el Fòrum en l’èpica via cap a l’Estadi Olímpic

Tot i que el saldo final sigui de menys mil euros, que, d’altra banda, és un preu bastant raonable per a una empresa artística feta des de l’entusiasme.

Això és una cosa que tinc sempre molt present. Quin és el preu. En aquesta era tan materialista jo valoro molt el privilegi que és poder fer una pel·li com aquesta. Crec que això no té preu. Jo necessito fer coses que m’inspirin; si no, em moriria. Una mica com els passa als personatges de Pizza Movies. El bonic de la pel·lícula és que ells, al final del viatge, sembla que són on han estat sempre, a menys mil euros, però pel camí alguna cosa ha passat, hi ha petits indicis que estan molt millor.