història
Pérez-Reverte critica la censura en la cobertura bèl·lica
L’escriptor publica la recopilació de cròniques i reportatges ‘Enviado especial’ i també presenta l’exposició ‘Fotografías de guerra’.
«Volia tallar la digestió a la gent. Avui seria impossible mostrar aquestes imatges»
La guerra no va poder amb ell. Que difícil quan, davant del terror i la incertesa, explica, només la veritat pot salvar-te. Explicar-la va ser el motor d’Arturo Pérez-Reverte (Cartagena, 1951) durant 21 anys. Una època que, entre trinxeres, sota les bombes, ha anat esmicolant deliberadament en tota la seva obra literària. Recorda l’olor de la sang, el silenci de la mort. Hi ha cares que encara se li apareixen de nit. D’aquelles jornades a Bòsnia, Moçambic i el Líban no només va aprendre a sobreviure, sinó que també va descobrir la pitjor cara de l’ésser humà. La mateixa que avui està assolant Ucraïna, l’Iran i Palestina. Sols un matís les diferencia: "Avui seria impossible publicar aquelles cròniques. Ni tan sols les fotografies. Són incòmodes, inadmissibles al món actual". Per això, acaba d’editar Enviado especial: una biografía per comprendre el món que va ser i ja no.
"Jo no volia fer aquest llibre. Però la meva editora, la Pilar, em va dir que s’hi troba l’origen de tot. Qui el llegeixi entendrà la mirada amb què escric novel·les", va explicar en una trobada celebrada a l’Ateneu de Madrid. Hi reuneix per primera vegada, en ordre cronològic, una selecció de cròniques i reportatges escrits als 70 i 80, als quals s’afegeixen els articles publicats en les últimes dècades sobre conflictes passats i presents, sobre veritat i manipulació. Un exercici de periodisme que, segons Pérez-Reverte, avui seria impossible de dur a terme: "Les guerres molesten. I jo el que volia era tallar la digestió a la gent. Mostràvem nens mutilats, hospitals destruïts. Era una feina dificilíssima. I, amb el temps, ja ens van començar a avisar que podíem ferir sensibilitats. Així fins a arribar a l’actualitat. Avui seria impossible mostrar aquelles imatges".
Acompanyat per Paco Custodio, el seu càmera llavors, a qui sempre citava als articles, Pérez-Reverte va recordar alguns dels episodis més impactants de la seva trajectòria. Com el que va viure al costat d’un grup de guerrillers a Maputo: "Un tècnic de so ens va despertar en meitat de la nit. Ens va dir que ens matarien. El cap del poblet se’ns volia treure del mig per emportar-se tot el que teníem. Van ser hores difícils. I, quan es va despertar, vam prosseguir el camí. Els vam seguir el corrent i, al final, no va passar res". Amb motiu de la publicació d’Enviado especial, PhotoEspaña ha presentat l’exposició Fotografías de guerra (1974-1985). Es podrà veure fins al 31 de maig a l’Ateneu, es mostren per primera vegada 30 imatges en blanc i negre fetes pel mateix Pérez-Reverte en les conteses que van marcar les últimes dècades del segle XX. Fotografies fetes en els moments en què el periodista tancava el quadern i alçava la càmera gairebé per instint, ja que hi havia alguna cosa que les paraules no podien contenir.
Notícies relacionadesAcompanyades per textos seus, no constitueixen l’arxiu d’un fotògraf, sinó la memòria visual d’un testimoni. Hi batega el que tota gran fotografia de guerra promet i poques vegades compleix: mostrar l’instant més despullat de la condició humana i no l’horror com a espectacle. "Tots els conflictes són iguals. I això, en part, era un consol perquè em permetia adoptar analgèsics per suportar l’insuportable. Per això, sempre he vinculat els meus llibres a la feina [...]. Les guerres poden ser divertides. Són tan surrealistes que hi ha moments en què rius. Recordo entrevistar un oficial africà amb una ulleres Rayban que no es volia treure. Llavors, és clar, sorgien moments que rebaixaven la tensió. I, quan no, arribaves a l’hotel i t’obries una ampolla. Era la manera de sobreviure", va afirmar.
Per a l’autor de Las aventuras del capitán Alatriste, aquell món de reporters que va conèixer ja no existeix. S’ha transformat i, per tant, tal com assegura, ja no sacseja el públic com abans. "Érem testimonis directes, el contacte més fiable amb la veritat. Ara s’hi ha interposat la tecnologia. I la intel·ligència artificial. Per aquest motiu les cobertures no són tan fiables. Les nostres imatges eren autèntiques. Ningú pot mentir quan està veient la gent morir. A tot això cal sumar-hi l’actitud receptora dels lectors. No volen la veritat, sinó la seva".
