Studio Ghibli, Princesa d’Astúries

El jurat va valorar que "les seves pel·lícules transcendeixen generacions i fronteres, i són un referent per als desafiaments de la societat globalitzada i la protecció del medi ambient" i que el seu treball ha "transformat excepcionalment la creativitat en coneixement i comunicació". Encara més, el seu cine, va afegir, "enalteix la bellesa de la quotidianitat i converteix en part essencial de les seves narracions els instants de silenci i contemplació".

La candidatura va ser presentada per dos membres del jurat de les Arts 2026, que es va reunir la setmana passada a Oviedo, els asturians Alfonso Palacio, que és director adjunt d’Investigació i Conservació del Museu Nacional del Prado, i el guionista i director de cine Sergio G. Sánchez.

"Fa temps que la societat ha deixat de mirar amb menyspreu als estudis d’animació, aquest ha produït pel·lícules que han guanyat l’Oscar, la Palma d’Or a Cannes... Estem parlant d’art amb majúscules, un art que posseeix valors que el fan creditor a un premi de Comunicació i Humanitats", va argumentar Miguel Falomir, director del Museu del Prado i president del jurat, per afegir: "En aquests moments, en què sembla que tot s’ha de fer amb intel·ligència artificial, reivindica l’animació artesanal".

La fotògrafa Cristina de Middel, expresidenta de Magnum Photos, també en el jurat, va assenyalar que en un moment com l’actual, "d’extrema simplificació", Studio Ghibli "no infantilitza l’audiència i l’anima a expandir la seva entesa del món". "És molt universal, per a totes les generacions, té un llenguatge molt accessible i, d’altra banda, en el món tan polaritzat en què estem, convida l’audiència a qüestionar-se les coses", va afegir. "Et desafia a entendre el món d’una manera més profunda, t’obliga a qüestionar-te, a sentir admiració per un personatge que no compleix els estàndards físics a què estem acostumats o empatia cap al dolent", va afegir. Studio Ghibli ha construït una obra col·lectiva d’abast universal, tot i que inevitablement associada a la figura de Miyazaki, el seu autor més cèlebre i un dels grans noms del cine contemporani. Pel·lícules com El meu veí Totoro, La princesa Mononoke, El viatge de Chihiro, El castell ambulant, El vent s’aixeca o El noi i l’ocell han situat la productora en un territori singular: el d’una animació capaç de parlar al cor dels nens sense simplificar el món dels adults.

A diferència d’altres grans estudis de l’animació, Ghibli no ha aixecat la seva influència només sobre la lògica de la marca, sinó també sobre la creació d’un imaginari moral i poètic reconeixible arreu del món. Totoro, potser la seva criatura més emblemàtica, no és una icona comercial en el sentit clàssic, sinó una presència protectora: una figura silenciosa, bondadosa i misteriosa que resumeix una bona part de la sensibilitat de l’estudi. "El cine de Studio Ghibli enalteix la bellesa del quotidià i converteix en part essencial de les seves narracions els instants de silenci i de contemplació", va assenyalar el jurat.

Històries universals

Notícies relacionades

Jàssera, l’única llibreria de Barcelona dedicada al teatre

La poesia en l’animació

La concessió del Princesa d’Astúries de Comunicació i Humanitats premia aquesta dimensió artística i humanista. A les pel·lícules de Ghibli, l’aventura sol conviure amb la pèrdua, la bellesa amb l’amenaça ecològica, la fantasia amb la memòria històrica i la imaginació infantil amb preguntes profundament adultes. El seu cine ha eixamplat el prestigi internacional de l’anime i ha contribuït que l’animació sigui reconeguda com una forma més destacada d’expressió cultural capaç d’oferir unes històries universals susceptibles d’arribar i emocionar tant al públic infantil com a l’adult. "Amb un procés artesanal de gran imaginació, ha creat històries universals plenes de sensibilitat i valors humanistes: l’empatia, la tolerància i l’amistat, així com el respecte per les persones i la naturalesa", va assegurar el jurat.

El premi va voler distingir una productora que, des del Japó, ha creat un llenguatge propi i una sensibilitat compartida per espectadors de generacions i països molt diferents.