Estríming
Torna ‘30 Rock’, un clàssic de la comèdia
Entre el 2006 i el 2013, la sèrie creada i protagonitzada per Tina Fey va destacar per una hilarant exploració de l’humor televisiu i de tota mena de temàtiques del moment. Netflix l’ha recuperada.
El seu gran final en dues parts és considerat un dels millors de la història de la tele
Van convèncer per fer d’ells mateixos De Niro, Nancy Pelosi, Buzz Aldrin, Al Gore o Oprah Winfrey.
L’11 d’octubre farà dues dècades de l’estrena de 30 Rock (o Rockefeller Plaza, en la versió espanyola), cèlebre comèdia de l’NBC que entre el 2006 i el 2013 va salvar vides amb diàlegs intricats, brots surrealistes, una comèdia física de primera i reflexions meta sobre l’humor televisiu. Així doncs, sembla un any especialment apropiat per recuperar o descobrir una producció que, tot i que va acaparar premis, no és tan coneguda com es mereixeria. Des d’aquest divendres es pot veure íntegrament a la plataforma Netflix.
El mateix any en què va deixar de ser guionista en cap de Saturday Night Live (va ser la primera dona que ocupava el càrrec), Tina Fey presentava al món una sèrie basada en la seva experiència en el mític programa d’humor en viu de la televisió nord-americana. 30 Rock és, recordem-ho, una abreviació del famós número 30 de Rockefeller Plaza de Nova York, seu dels NBC Studios, on s’escriu, es produeix i es posa en escena el Saturday Night Live.
Atribolada guionista
El reflex de la mateixa Fey, interpretat per ella mateixa, era Liz Lemon, l’atribolada guionista en cap i showrunner del programa d’esquetxos TGS with Tracy Jordan (abans The Girlie Show), produït a l’Studio 6H del 30 de Rockefeller Plaza. La seva feina inclou bregar amb dues estrelles impredictibles: l’especialment volàtil Tracy Morgan (Tracy Jordan) i l’egòlatra (sense tants motius) Jenna Maroney (Jane Krakowski), que malgrat tot era la millor amiga de la Liz. Un altre desafiament per a la salut mental de la nostra heroïna és l’executiu corporatiu Jack Donaghy (Alec Baldwin, abans que el sol fet de veure-li la cara evoqués una tragèdia), republicà conservador amb una estranya capacitat per interferir en el bon funcionament del programa. L’optimisme irredempt el serveix amb safata, dia rere dia, l’immortal patge de l’NBC Kenneth (Jack McBrayer), home entregat a la causa de la cadena i a la televisió en general.
Quan no treballa o no pensa en la feina, que acostumen a ser ben poques vegades, la Liz mira de tenir una vida personal i, si és possible, fins i tot romàntica. Entre els homes graciosos que li han tirat la canya hi ha Jason Sudeikis, Matt Damon (en el paper d’un pilot comercial anomenat, curiosament, Carol Burnett), Jon Hamm i James Marsden (Crisstopher Chros, potser massa aficionat a compondre cançons romàntiques, però un bon partit en qualsevol cas).
Estrelles convidades i cameos
La llista d’estrelles convidades i cameos és, en conjunt, bastant aclaparadora. Van convèncer per fer d’ells mateixos Robert De Niro, Nancy Pelosi, Buzz Aldrin, Condoleezza Rice, Al Gore i Oprah Winfrey, que s’apareix davant la Liz com una al·lucinació producte de la medicació per fer disminuir la por de volar.
Al principi, la idea de Fey era fer una comèdia sobre notícies de tele per cable, però Kevin Reilly, que van ser president d’NBC Entertainment, la va animar a escriure sobre el que coneixia. D’aquí va sorgir aquest retrat alhora dolç i amarg de la vida creativa, de l’addicció a la feina i de la necessitat de prioritzar-se a un mateix, de les dificultats de fer-se escoltar sent dona en un entorn hipermasculí, de la cultura de la celebritat i dels comportaments de les estrelles de cine.
Pel camí, 30 Rock deixava un grapat de pel·lícules, sèries i programes totalment ficticis per al record. Aquella versió negra de Frasier. Aquesta pel·li indie de Jenna de títol simplement impronunciable, The rural juror, basada en una novel·la de... Kevin Grisham. O, també amb Jenna, Take my hand, una comèdia romàntica amb Reese Witherspoon i Patrick Dempsey finalment convertida en pel·lícula torture porn a l’estil de Saw. O una certa paròdia de la telerealitat a l’estil d’MTV, MILF Island, una creació de Jack, és clar, amb sinopsi simplement llunàtica: "25 mares que estan molt bones i 50 nanos de segon d’ESO: no hi ha normes".
Ben aviat 30 Rock es va allunyar del component roman à clef i el metacomentari per convertir-se en una altra cosa: una oportunitat per parlar, a més, sobre política identitària, consumisme, urbanisme i tot el que preocupés mínimament la seva creadora en cada moment particular.
‘Grand finale’
Notícies relacionades30 Rock va començar (i de fet també es va acabar) sent més una preferida de la crítica que no pas un gran èxit d’audiència. Quan el 2007 Fey va recollir un merescut Emmy a millor comèdia per la primera temporada de la sèrie (la segona i tercera també van obtenir aquesta distinció), va voler donar les gràcies a les seves "dotzenes i dotzenes d’espectadors". Si va durar sis anys més va ser més aviat per la bona reputació que havia adquirit que no pas per una audiència bastant modesta, sobretot entre el 2010 i el 2012.
I tot plegat malgrat que, quan havia d’estar baixant, el que feia era oferir episodis històrics, com Programa en directo para el este y el oeste, com indica el títol, emès en viu, si fa no fa com el fill somiat de 30 Rock i Saturday Night Live; Brooklyn sin límites, paròdia de la lluita entre demòcrates i republicans en l’auge del Tea Party, o Toda mi vida es un trueno, relat d’un dels casaments més desastrosos de la història de la tele. Sense oblidar el gran final en dues parts, considerat un dels millors de la història de la tele, carregat d’adeus emotius. Però no ens avancem i, abans que res, rebem (potser de nou) 30 Rock en les nostres vides.
