Manolo García i Quimi Portet, músics: "Estàvem bojos per la música i això ens segueix unint a tots"
El llegendari grup barceloní actua avui i dijous que ve a l’Estadi Olímpic, segona i tercera data d’una gira que va arrencar dissabte passat a Fuengirola, 30 anys després de l’anterior ‘tour’
Arriben a Barcelona després d’un primer concert, a Fuengirola. ¿Com es van sentir aquella nit?
Quimi Portet: Va ser molt agradable. Primer, veure’ns junts, amb tota la banda, tocant aquells temes, et toca emocionalment d’una manera profunda. I, després, perquè és important per a la gent i ho hem notat des del primer tema.
Un any després que anunciessin la reunió, havent assajat aquests últims mesos, havent conviscut amb els músics i després d’un primer concert, ¿se senten El Último de la Fila?
Manolo García: I tant. Riem igual. Les mateixes bromes; bé, més selectes, perquè per alguna cosa ja tenim una experiència [riu]. Crec que sí, i no només el Quimi i jo, sinó tota la banda. Això és una família i hi ha una complicitat absoluta. És tornar a casa, una casa que vas fer amb molt bona fe, de manera una mica inconscient i amb moltes ganes. Estàvem bojos per la música i això ens segueix unint a tots. A l’escenari som com nens.
El repertori de Fuengirola corre per les xarxes, la qual cosa resta l’element sorpresa. ¿Hi pot haver canvis de setlist?
M. G.: Són pocs concerts i està tot molt mesurat. Hem intentat tocar el que pensem que farà feliç la gent. Amb el pas dels anys veus que els bons moments no són tan fàcils d’aconseguir, i és una sort que nosaltres tinguem aquestes bones cartes, que perviuen, per fer feliç la gent i ser-ho alhora també nosaltres. No és fàcil amb el bombardeig de desastres que vivim.
Q. P.: Aquestes cançons van ser gravades per gent que tenia 30 anys, i ara hem de recuperar una part d’aquella inconsciència i urgència de la joventut.
Enemigos de lo ajeno (1986) fa 40 anys i és el més esmentat en el repertori. ¿El seu millor disc?
Q. P.: Per a mi, és aquest i Astronomía razonable (1993).
M. G.: Si em permets, Quimi, Como la cabeza al sombrero (1988) també té coses. Però Enemigos de lo ajeno té una intensitat que és una mica producte de la nostra situació tan precària. Havíem fracassat, no teníem músics...
Q. P.: Jo tocava el baix perquè de fet no hi havia baixista. En aquelles 16 pistes de cada cançó ens hi deixàvem ben bé la pell.
M. G.: No teníem diners i no hi havia ningú que confiés en nosaltres. Qui hi va començar a confiar va ser Àngel Casas, que ja ens va donar via lliure amb Los Burros. Però tot era molt difícil. Érem un grup una miqueta estrany i, en directe, no diré que violent però...
Q. P.: Home, Manolo, recorda que una vegada vam arribar a calar foc a un plató de televisió.
En aquest àlbum, el segon del seu repertori, hi ha un dels seus fetitxes: Insurrección.
M. G.: Estàvem acabant Enemigos de lo ajeno i va resultar que el disc quedava curt. Feia falta una cançó més. El pressupost estava gastat, només ens quedaven dues hores d’estudi i jo vaig recordar un riff de puta mare que el Quimi havia tocat un dia que estàvem en un hostal de Múrcia. L’enginyer ens va dir: "A les dues en punt us faig fora, ¿eh?». El Quimi es va quedar gravant les pistes de guitarra, baix i caixa de ritmes, i jo em vaig tancar al vàter a escriure la lletra.
¿Dónde estabas entonces cuando tanto te necesité?
M. G.: Ara ja ho puc dir. No es refereix a una noia, ni a un amic, sinó a les companyies, que feien miques els músics incauts amb contractes abusius. Va sortir això. "¿On éreu, cabrons?». Bé, això no ho posis: "¿On éreu, lletjos, dolents, avariciosos...?» [riu]. Sovint, les cançons que més agraden han sortit així, d’una manera intempestiva.
De les males experiències en va sortir la decisió de crear el seu propi segell: Perro Records.
M. G.: Perquè volíem tenir el control absolut de tot aquell disbarat nostre. Perquè això que t’imposin coses... "Us posarem un productor», ens deien. O "les vostres lletres són molt estranyes: coneixem un poeta que...». No, no, vam crear Perro Records precisament per a això, per fer les coses com ens donés la gana.
Es van conèixer en un concert en què van coincidir Los Rápidos (amb el Manolo) i Kul de Mandril (amb el Quimi) als Hostalets de Balenyà, el 1981.
M. G.: Des del camerino, que era la part de darrere del camió, vaig veure el Quimi amb la guitarra i tocant un plat amb un martell. Jo trencava televisors en escena i m’interessava la performance. Vam parlar i li vaig dir que nosaltres ja teníem un disc. Amb això el vaig picar. Després vaig anar a veure Kul de Mandril al Boira i vaig veure un cartell seu amb uns simis amb escafandres: "Vaig bé, aquest és el rotllo». Li vaig tornar a proposar d’entrar a Los Rápidos i em va dir que no, però al cap d’una setmana trucaven a la porta de casa i era el Quimi amb una maleta.
Q. P.: D’aquestes d’immigrants, lligada amb un cordill.
¿Per on van connectar: per l’humor, el surrealisme?
Q. P.: Primer, per la passió per la música popular. Després, ens agrada la llibertat, i estar junts ens fa més lliures. En solitari hem explorat igualment aquesta llibertat, i també ens ho mereixem.
M. G.: L’humor ens va unir de seguida. D’una manera intuïtiva vam saber que fer equip seria bo, que el nostre híbrid donava per a una cosa curiosa i que quedava bé.
Q. P.: L’amistat es basa en l’humor, fins i tot les parelles. Amb el Manolo de vegades ens venen atacs de riure, i això que ja som gent d’edat provecta. Això i el plaer de la música popular: Devo, Pretenders, Beatles, Led Zeppelin...
M. G.: I la música de la Barcelona dels 70: Ia-Batiste, Sisa, Pau Riba, el primer Zeleste.
¿Una determinada inclinació llibertària o àcrata, aquesta resistència a l’autoritat, a les doctrines i ortodòxies?
M. G.: Jo penso que sí. Nosaltres ens vam criar en unes escoles on hi havia uns retrats i una disciplina gairebé militar. De sobte, veus que hi ha uns paios peluts que toquen i s’ho passen bé, i penses: "Això ja m’agrada més». És la Barcelona que vam viure. Hem tingut sort, la gent de la meva generació.
Els van proposar mobilitzar-se per conquerir les Amèriques i van dir que no, gràcies.
M. G.: Volien que la llimona donés més suc, i nosaltres pensàvem que, si l’espremíem gaire, potser s’acabaria. Vam tocar a Veneçuela, Mèxic i poc més. Un públic formidable, però vam decidir que anar a més països potser era esclavitzar-nos massa. Volien que anéssim a 10 o 11 a fer promoció i a tocar. "Guanyareu molts diners». Sí, però no tindrem vida. Calma, calma.
El 1992 els van proposar participar en la cerimònia inaugural dels Jocs i van declinar fer-ho.
Q. P.: Estàvem aturats, preparant Astronomía razonable, i no ens va venir de gust i vam dir que no. Tocar en un esdeveniment que no és musical, on només som un acompanyament... Potser ens vam equivocar, no ho sé. No va ser arrogància; simplement no ho vam veure adequat en aquell moment. Els Jocs van ser molt importants per a Barcelona, però no veig què hi podíem aportar nosaltres que no som atletes, sinó músics.
Després de la gira de La rebelión de los hombres ranaa (1995-96) es van separar. ¿Que el Quimi volgués fer cançons en català va ser un ingredient determinant?
Q. P.: No específicament. Jo volia fer les meves cosetes, que són en català, sí, però la qüestió és que eren coses meves i no hi podia implicar el Manolo. Eren les meves pertorbacions i he fet 11 discos amb elles. Vam estar 16 anys treballant duríssimament perquè El Último de la Fila funcionés, i no haver aprofitat això i fer del grup una gàbia, en mans de les discogràfiques, hauria sigut una cosa en què no ens vèiem, ni el Manolo ni jo.
M. G.: Sabíem que el que podíem fer com a equip ja ho havíem fet. Ara hem tornat i segurament podem fer dues cançons noves, o potser, perquè som lliures, estem contents i som músics.
La gira en què recorren els clàssics de tota la seva discografia s’acaba el 9 de juliol a València. ¿I després? ¿N’hi haurà més?
Q. P.: És una possibilitat. Pot ser que sí, o també que no, com sempre. Com diu el Manolo...
M. G.: Ja travessarem el pont quan hi arribem [riu].
Notícies relacionadesEncara que sigui tocar la seva esfera personal, aquesta vegada és pertinent preguntar al Manolo per aquesta jove guitarrista, anomenada Sara García, que s’ha afegit als concerts d’aquesta gira i que, com s’està dient profusament, resulta que és la seva filla.
M. G.: ¡Ah, sí! Però hi ha un altre component del grup que es diu Juan Carlos García [riu]. No hi tinc res a dir. Soc músic, toco... I com que no miro les xarxes, no tinc internet, i fa temps que vaig agafar el costum de no mirar res, ni la tele... ¿Ho diuen? Què hi sé jo. Jo no he dit res.
