Carlota Subirós es perd

¿Què fem amb els clàssics teatrals grecs? És una pregunta que l’escena respon de manera habitual i no sempre ho fa amb encert. Parlem d’uns textos amb gairebé 25 segles d’història, amb estructures molt codificades –com el cor– i un component moralitzador que flirteja amb la religió. La idea de partida d’Èdip & Antígona era clara: posar Kathy Sey al centre de la Sala Gran del TNC, una dona negra en un paper fundacional de la cultura occidental.

Antígona, la insurrecta que s’enfronta a la justícia dels homes per mirar de defensar una obediència més profunda que la llei. La directora Carlota Subirós no es va aturar aquí i, en un rampell d’audàcia, va decidir amuntegar dins del projecte dues tragèdies més de Sòfocles –Èdip rei i l’estranya Èdip a Colonos– seguint, així mateix, la traducció de Carles Riba ja una mica encartonada, malgrat que amb el recolzament en la dramatúrgia de Ferran Dordal.

Si a La plaça del Diamant Subirós va saber projectar les múltiples interpretacions i veus que admet un mateix text, en la seva trilogia tebana ha caigut en les trampes habituals d’aquest tipus d’adaptacions: excés d’afectació, to tràgic monòton i la llunyania que es desprèn d’uns codis mitificats. Amb la seva mica de didactisme, com si s’acabés d’estrenar a Mèrida, l’ombra new age del director Peter Brook s’invoca de forma constant –arenal escenogràfic i vestuari atemporal–, però sense arribar a l’encanteri tel·lúric de la simplicitat ritual. El déjà-vu s’imposa.

El repartiment racialitzat adquireix significat quan el mirem des del privilegi i certa distància, tot i que ens agradaria també llegir-lo des d’una normalitat encara per consolidar.

Kathy Sey encarna una Antígona de conviccions infrangibles i presència icònica. No obstant, l’afegit de les altres dues peces ens fa arribar esgotats a la millor de les tragèdies, també per un error de càsting. Subirós no aconsegueix aportar els recursos adequats perquè Babou Cham afronti el seu doble registre com a Èdip rei primer i home cec després. La falta d’un protagonista adequat provoca que la funció arribi al clímax sense la combustió necessària.

Recomponen el nivell actoral les intervencions que porta a terme Vicenta Ndongo, profunda i punyent en els monòlegs que substitueixen el cor; també la solvència, dins del to afectat, de Moha Amazian, Lurdes Barba i Jordi Martínez. La música de Clara Aguilar destaca especialment en la part vocal, una dosi d’organicitat que la funció agraeix. Èdip & Antígona neix d’una intuïció potent, però per acumulació es perd en la solemnitat i el clàssic s’acaba convertit en una estàtua.

‘Èdip & Antígona’

Notícies relacionades

Eros, carisma i cançons que perduren

Mor Cruz Novillo, l’‘home que va dissenyar Espanya’

Direcció: Carlota Subirós

Sala Gran del TNC