El somni dels delirants

A claparadora. Així és la nova pel·lícula del realitzador xinès Bi Gan. No importa que la trama sigui de vegades confusa i que la seva estructura en blocs diferents la faci més intricada. A partir d’un concepte fantàstic –els humans ja no somien, però hi ha uns éssers denominats delirants que somien en secret amagant-se a les pel·lícules i als fumadors d’opi–, Resurrection proposa un joc fascinant realitzat amb tres formats diferents, diversos gèneres –fantàstic, policíac, espies– i diverses capes visuals que l’emparenten al Lars von Trier d ’Europa, com en altres moments –el karaoke, la violència– apareixen reminiscències de Nicolas Winding Refn.

El cine primigeni és aquí un joc d’ombres platòniques. En el primer bloc hi ha cases de nines, l’ull com a mirall, la posada en escena del cinema mut tintat, l’expressionisme i els objectes al·lucinants del precine. No hi falta el desbordant pla-seqüència de 40 minuts –com a Llarg viatge cap a la nit –i hi ha un record als Lumière d’El regador regado– primer gag de la història del cine–, un paisatge analògic –gramòfons, trens de vapor, theremines, rotlles de cel·luloide– i la sensació de voler reinventar el cine tornant als orígens sense oblidar-ne l’actual naturalesa tecnològica.