‘El diablo viste de Prada 2’: diccionari de la seqüela més esperada sobre el món de la moda, de la A d’Andy Sachs, a la C de Cerúleo i la M de Miranda

A d’Anna

La imatge decisiva no surt de la ficció, sinó de la revista ‘Vogue’, ‘la bíblia de la moda’, directament connectada amb el film: Anna Wintour i Meryl Streep compartint portada. L’editora real i el gran àlter ego de la moda cara a cara, per fi, una veritat a crits. No és una picada d’ullet: era una consagració.

... i d’Andy Sachs!

Fa 20 anys, Andy Sachs (el personatge a qui dona vida Anne Hathaway) arribava a la redacció de la revista ‘Runway’ (l’àlter ego de ‘Vogue’) per a una entrevista que canviaria la seva vida. La jove tenia l’objectiu de convertir-se en assistent de la temuda editora Miranda Priestly, encarnada per Meryl Streep (alter ego d’Anna Wintour), en la primera part d’‘El diablo viste de Prada’. La gran pregunta ara ja no és si Andy tornaria, sinó com. Ja no torna com a becària desubicada, sinó com una dona que coneix el sistema i torna a mirar-lo des de dins, amb menys ingenuïtat i més memòria. Com una gran cap.

B de Business

Si la primera pel·lícula parlava del cost íntim de l’ascens, la segona sembla parlar del cost econòmic de continuar existint. El problema de Miranda ja no és només el poder: és la supervivència del model editorial.

C de Ceruli

Segons el diccionari, ceruli és un color semblant al del cel clar serè o el de l’alta mar. A la pel·lícula, aquest color té molt pes, perquè apareix en l’escena en la qual Miranda explica a Andy que el seu jersei blau no és una elecció tan «casual» o «personal» com ella creu. El que Miranda vol dir és que aquest color va arribar fins a una botiga barata després de passar per dissenyadors, passarel·les, editorials i grans marques. Per això, al film, el ceruli simbolitza el poder de la moda per decidir què acaba portant tothom, fins i tot la gent que pensa que està al marge d’aquest món. Durant la promoció de la seqüela, Streep va lluir un jersei d’aquest color de la firma J. Crew, en la seva aparició a ‘The late show’ de Stephen Colbert.

D de Dior (a més de Prada)

La primera pel·lícula recorre més a marques-icona del luxe dels 2000, sobretot Chanel, Prada i Donna Karan: Andy, per exemple, es transforma amb ‘looks’ molt lligats a Chanel i accessoris de cases com Prada i Louis Vuitton, mentre Miranda projecta la seva autoritat amb una elegància més sòbria i poderosa, molt associada a Donna Karan. La segona, en canvi, barreja més arxiu, autor i luxe contemporani, amb pes de Dior, Schiaparelli, Gaultier i Armani: Miranda es mou entre firmes com Dior i Schiaparelli, i Andy (Hathaway) porta un armari més actual i eclèctic, amb marques com Armani, Rabanne i Gabriela Hearst.

E d’Emily Charlton

Emily Charlton (interpretada per Emily Blunt, que ha tornat a la melena pèl-roja) passa de ser la primera assistent estressada i subordinada de Miranda a la pel·lícula del 2006 a convertir-se en la seqüela en una executiva poderosa d’un gran grup de luxe, amb una cosa que abans no tenia: poder real sobre Miranda, perquè controla o influeix en els pressupostos publicitaris que ‘Runway’ necessita per sobreviure en un context de crisi a la premsa impresa. El seu és l’ascens més ‘top’ de tota la saga.

F de ‘Front row’

La pel·lícula no només parla de moda: s’hi ha ficat a dins. Més que observar el sistema des de fora, ara sembla integrar-se en la seva coreografia. La seqüela vol pertànyer al món que retrata. I la retrata fidelment.

G de ‘Gird your loins’

‘El diablo viste de Prada’ no té només personatges o escenes memorables: té lèxic, i frases que han quedat per a la cultura pop. Les cinc frases, potser, més famoses que solen citar-se del film són «Florals? For spring? Groundbreaking (‘¿Flors per a la primavera’? Innovador»); ‘Gird your loins’» («Prepara’t» o «Àrma’t de valor»), «That’s all». («Això és tot», «By all means, move at a glacial pace » («Sí, és clar, mou-te a pas glacial») i «Everybody wants this. Everybody wants to be us» («Tothom vol això. Tothom vol ser com nosaltres»).

M de Miranda

Miranda Priestly torna, però a un món més inestable. La seva autoritat ja no es mesura només per com imposa en una redacció, sinó també per la seva capacitat per sostenir un ordre que s’esquerda. En la seqüela, Miranda ja no torna només com a icona d’autoritat, sinó també com a estratega obligada a defensar el seu poder en un món que ha canviat. Amb el declivi de l’edició impresa i Emily convertida en una executiva clau del luxe, el conflicte suggereix que ara haurà de demostrar que el gust sense capital ni plataforma ja no n’hi ha prou.

M de ‘Method dressing’

La promoció està funcionant com una segona pel·lícula. Cada ‘look’ d’Anne Hathaway i Meryl Streep prolonga els personatges fora de la pantalla. Les presentacions d’‘El diablo viste de Prada 2’ han sigut a Ciutat de Mèxic (Mèxic), el 30 de març on va arrencar el tour global; Tòquio (Japó), el 6 d’abril; Seül (Corea del Sud), el 8 d’abril; Shanghai (Xina), el 10 d’abril; Nova York (Estats Units), el 20 d’abril, la gran ‘premiere’ mundial; i Londres (Regne Unit), agendada el 24 d’abril, com la posada de llarg d’Europa. Per citar alguns dels ‘looks’ més vistosos, a Shanghai, Hathaway va aparèixer amb un vestit de Susan Fang, entre fantasia i picada d’ullet nostàlgic; i Streep, amb un Saint Laurent blau de severitat impecable.

N de Nigel

La seqüela amplia repartiment i múscul generacional, però el centre simbòlic continua intacte: Miranda, Andy, Emily i Nigel. Aquest últim és el director d’art / editor de moda de ‘Runway’ i un dels aliats més pròxims de Miranda Priestly. L’actor que l’interpreta és Stanley Tucci. El seu personatge és qui entén de veritat el món de la moda. Al principi tracta Andy amb ironia, però després es converteix en el seu mentor. És un dels personatges més estimats perquè combina sarcasme, bon gust i tendresa.

R de ‘Runway’

La veritable protagonista, com sempre, no és una dona, sinó una capçalera. ‘Runway’ torna a ser l’escenari on la moda ordena jerarquies i fabrica desig, tot i que ara sota l’amenaça de l’obsolescència. ‘Runway’ s’inspira, sobretot, en ‘Vogue’ –en particular, l’edició nord-americana–, tot i que no com a còpia literal, sinó com una versió ficcionalitzada i exagerada d’aquest univers editorial. La raó principal és bastant directa: Lauren Weisberger va treballar com a assistent d’Anna Wintour a ‘Vogue’, i d’aquesta experiència va néixer la novel·la en què es basa la pel·lícula; per això, durant anys s’ha entès que Miranda Priestly remet a Wintour i que Runway remet a ‘Vogue’.

S de Silueta

Notícies relacionades

Anna Wintour: 10 xafarderies de la que mana més de la moda (i la Gala Met)

El somni dels delirants

En la seqüela, pel que ha mostrat ‘Vogue’ i el material oficial, la silueta gira cap a una mica menys punitiu i més assentat: Miranda apareix amb ‘blazers’ d’espatlla poderosa; Andy, amb vestits blancs fluids i ‘looks’ més desenfadats, i Emily, amb sastreria de Dior. S’ha volgut evitar tant la tirania de la microtendència com l’efecte de «fer-les semblar de 20 anys»; per això l’ús de vintage d’Armani, ‘menswear’, ‘archival couture’, línies més llargues i més volum estratègic. Dit més incisivament: el 2006 la silueta servia per demostrar que pertanyies; en la seqüela serveix per demostrar que ja no necessites demostrar-ho.

V de Vermell

Tota saga necessita un emblema. Aquesta ha tornat a recolzar-se en el vermell: color de continuïtat, cop d’efecte i autoritat. La seqüela vol entrar una altra vegada en la conversa amb la mateixa seguretat amb què Miranda entrava en una redacció. La sabata vermella es converteix en una petita declaració d’intencions: ja no es tracta només de vestir millor, sinó d’assumir una identitat nova, més polida, més desitjable i també més exposada a les regles de l’èxit.