Captivador elogi a la bona política

Encara que Paolo Sorrentino ha parlat de les entranyes de la política italiana i del pes dels remordiments repetidament al llarg de la seva carrera, fins ara no havia abordat els dos assumptes en una mateixa pel·lícula. A diferència dels primers ministres que va retratar en Il Divo (2008) i Silvio (i els altres) (2018) –Giulio Andreotti i Silvio Berlusconi, respectivament–, el protagonista de La grazia no és un individu corrupte fins a la medul·la, sinó un home íntegre i honest, que aspira a oferir una herència valuosa per al seu país i que, a punt d’abandonar la presidència d’Itàlia, ha de decidir si concedeix l’indult a dues persones empresonades per matar els seus respectius cònjuges –amb motiu– i si aprova la llei que regularia l’eutanàsia al país.

La pel·lícula adopta un ritme pacient, una mirada composta de grisos i un to elegíac que rimen amb les incerteses morals, els fantasmes personals i les pors davant el futur que afecten el seu protagonista i, potser, reflecteixen també les inquietuds del mateix Sorrentino sobre el pas del temps i el llegat que aspira a deixar. Mentrestant, ofereix al director l’oportunitat de temperar notablement la seva tendència a l’excés manierista i la grotesqueria, faltar al seu costum de cosificar el cos femení i, en suma, fer una aposta per l’austeritat i la contenció –d’acord amb els seus estàndards, és clar– sens dubte benvinguda: a l’abaixar el volum, al cap i a la fi, facilita que sentim el que ens vol dir. I hi ha una cosa més que permet a La grazia puntuar extra: considerant com està el pati, el retrat d’un líder polític caracteritzat per l’abnegació i la compassió, i dedicat al bé comú, és tot un exercici de radicalitat.

Notícies relacionades

Quan Miles Davis va plantar BCN

"A Xile vivim habitats per fantasmes"

‘La grazia’

Paolo Sorrentino (Estrena: 1/4/2026)