Ser pare en contra de la llei
La primera pel·lícula que Guillaume Senez i Romain Duris van rodar junts, Nuestras pequeñas batallas (2018), parlava d’un pare forçat a assumir les seves responsabilitats quan la mare desapareix, i la segona explica una història més o menys oposada: la d’un francès resident al Japó a qui s’impedeix exercir de pare per una llei nacional a punt de ser revocada que, en resum, condemna moltes persones divorciades –sobretot si són immigrants– a la ruptura total del contacte amb la seva progènie. Després de passar gairebé una dècada provant en va de retrobar-se amb la seva filla, i d’aprendre a bregar amb un sistema hostil, veu com les seves defenses s’esvaeixen quan la noia reapareix.
Senez posa èmfasi en les barreres que imposa viure a l’estranger, i la mirada que mentrestant ofereix de la capital nipona resulta penetrant si es té en compte la idealització exòtica a què Occident sol sotmetre aquest país. En lloc de condemnar la cultura i el sistema legal japonesos, la pel·lícula se centra a retratar vides en suspens, aferrades a l’esperança en una situació desesperada. I mentrestant, maximitza l’impacte emocional dels seus moments climàtics gràcies al rebuig general del sentimentalisme, als instants d’alegria transitòria i a la persuasiva creença en la fermesa infrangible dels llaços parentals.
Notícies relacionades‘Una hija en Tokio’
Guillaume Senez (Estrena: 20/03/2026)
