Jeanette torna a BCN, allà on va començar tot

Ha complert ja 74 esplèndids anys. "Tinc molta energia per dins i puc encara posar-me les minifaldilles sense cap problema", diu rient. "L’altre dia a l’autobús una senyora em va dir: ¡Escolta, encara ets reconeixible, eh!". Com per art de màgia, manté intacte tot el misteri i la dolçor de la seva angelical veu. "La gent sempre ha cregut que jo soc tímida i melancòlica, quan en realitat soc una bomba explosiva. No tinc res a veure amb aquesta imatge de nena bona. Però res de res. Tinc molt caràcter, crec que massa".

Infància a Califòrnia

Molts l’associen amb França pel seu etern perfil de noia pop i el descomunal èxit que allà va tenir Porque te vas. En realitat és britànica, de naixement i nacionalitat. Entre els 2 i els 12 anys va viure a Califòrnia. "I em sento més americana que una altra cosa, fins i tot el meu accent ho és".

Amb 18 anys se’n va anar a Àustria, on es va casar i va tenir la seva única filla. "Però no m’agradava viure allà. Vam tornar i de seguida la discogràfica em va obligar a instal·lar-me a Madrid". Allà resideix principalment des d’aleshores, però si es diu que les persones som del lloc on passem la nostra adolescència, en el seu cas va ser un absolut punt de partida. "Jo crec que si no hagués viscut a Barcelona no seria artista. Tot va començar aquí", reconeix.

Entre el 1962 i el 1969 va viure en el barceloní carrer de Capità Arenas. "En un pis molt normal. Davant hi havia una granja amb porcs i vaques", recorda. L’escola de monges americanes a la qual anava sí que era d’allò més selecta: el Marymount. "De nenes bé. Aquí estudiaven també Tita Cervera o les filles de Núria Espert". Ara que els hàbits són tendència, és inevitable preguntar-li si va pensar prendre’ls alguna vegada. "¡¡¡Nooooo!!!", exclama. "Ni tan sols soc creient. Allà m’avenia amb una monja negra que m’estimava molt i tocàvem juntes la guitarra".

Jeanette havia après els acords bàsics amb un manual i va començar a escriure cançons en anglès, algunes de les quals, traduïdes al castellà, serien després els seus primers èxits, sobretot Cállate niña. Però ni li passava pel cap dedicar-se a això. "Jo volia ser aviadora, fins i tot vaig buscar alguna escola on poguessin admetre’m", recorda.

Els inicis

"Un dia, una amiga de la meva mare em va parlar d’uns nois que assajaven al soterrani d’una farmàcia". A la cantonada del Bruc amb ronda de Sant Pere. Al costat gairebé del Palau. Després seria una boutique i avui és una floristeria que conserva gran part dels seus mosaics i somiadora arquitectura modernista. "Vaig arribar amb el meu uniforme de l’escola de monges i em va impressionar com de bonica era. Vaig baixar unes escales i allà hi havia un soterrani immens, tot compartimentat, i molt al fons hi eren ells tocant". Quan la van escoltar cantar va passar de seguida a formar part del conjunt. Brenner’s Folk, es deia, pels dos germans germanoveneçolans que el lideraven (fins que van haver de tornar al seu país).

Amb ells encara, van gravar un EP en català. "Recordo molt especialment una cançó que es deia Sota la lluna. És un idioma que a més m’encanta parlar".

El principal guitarrista era el visionari Toti Soler, crucial figura de la posterior ona laietana. Es van retrobar fa uns mesos, després de més de mig segle sense veure’s, per mediació de l’únic component del grup amb què ella sempre ha mantingut contacte: el baixista Doro de Mentaberry. Rebatejats com a Pic-Nic per imperatiu discogràfic, van saltar de l’underground al número u en les llistes. "Però al ser jo menor d’edat, la meva mare no em va deixar seguir i durant un parell d’anys vaig pensar que mai tornaria a la música".

Els hongaresos del Barça

Notícies relacionades

Open Cosmos, una constel·lació de satèl·lits europea

"No concebo un llibre de 500 pàgines sense acudits; fins i tot en un funeral algú riu"

Com a anècdota, va ser karateka pionera en una ja històrica escola del carrer de Provença. "Fins aleshores a Espanya les dones no podien practicar karate i vam entrar algunes per un permís especial. Com que ja era coneguda, va venir fins i tot una revista per fer un reportatge de com trencava maons i aquestes coses". I el seu últim any a Barcelona va definir la seva vida sentimentalment. "Just a sota de casa meva, Czibor tenia un bar on també hi havia sempre altres jugadors hongaresos del Barça: Kubala, Kocsis, Puskás... Jo hi anava molt".

I allà hi va començar a anar, com a ajudant, Laszlo Kristof; un jove que havia fugit d’Hongria i recorregut Europa en autoestop. Es van casar gairebé de seguida i van viure sempre junts fins que ell va morir l’any 2022. "M’estimava com ningú. De fet, jo amb prou feines he tingut més nòvios. Reconec que no soc gaire d’enamorar-me fàcilment. Sovint encara, després de cantar Soy rebelde al final de cada concert, penso en com m’agradaria que ell estigués veient-ho".