ESTRENA DE LA MOSTRA ‘RECUPERAT DE L’ENEMIC’
Una exposició explica el MNAC a través dels seus dipòsits franquistes
El centre exposa 135 obres dipositades pel Servei de Defensa del Patrimoni Nacional (SDPAN) entre els anys 1939 i 1958 i explora l’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus catalans.
Es va acabar la Guerra Civil, però van quedar les trinxeres i les cicatrius i el bàndol guanyador va posar ràpid fil a l’agulla per imposar la retòrica del vencedor a les operacions de rescat del patrimoni artístic que la Generalitat i la República havien liderat en el període entre 1936 i 1939.
"La República havia capitalitzat la salvaguarda en l’esfera de la propaganda, i el franquisme volia combatre aquest relat amb una narrativa pròpia", explica Eduard Caballé, investigador de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural i comissari juntament amb Gemma Domènech d’una exposició amb què el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) revisa la seva pròpia història a partir de les 135 obres que el Servei de Defensa del Patrimoni Nacional (SDPAN) va dipositar al museu barceloní entre els anys 1939 i 1958. Unes obres protegides fins aleshores en dipòsits republicans que, entre 1939 i 1940, van viatjar de tornada a Barcelona per, sobre el paper, gestionar la seva devolució.
Una imatge de l’interior de la mostra, que reuneix 135 obres. | ALEJANDRO GARCÍA / EFE /
No salvaven res
Així, si durant la contesa Joaquim Folch i Torres i altres avantpassats directes dels monuments men van salvar de les flames, les bales o les bombes prop d’un milió de peces i les van enviar a dipòsits segurs a Darnius, Agullana o Bescanó, l’SDPAN, creat per Franco el 23 d’abril de 1938, va calcar l’estratègia afegint el vistós lema de Recuperat de l’enemic a cada una de les peces. Una frase per resumir el nou ordre polític i, en fi, treure pit des de les parets i reserves dels museus. D’aquí, clar, el títol d’aquesta exposició, que mostra les obres però, sobretot, el seu revers; allà on queden gravades les anades i vingudes i qualsevol vicissitud. "Veiem la cara b dels museus: les etiquetes de Recuperat de l’enemic que estampaven a les obres són la narrativa franquista", apunta Caballé.
Només que, remarca Domènech, "ni el patrimoni estava en perill ni salven res". Com a mostra, la carta que un agent del servei de patrimoni franquista li va enviar a un altre en plena operació de reconquesta artística. "Tot o gairebé tot el que estem classificant i enviant en relació amb la Comissaria, estava ja degudament guardat ja sigui destinat a les esglésies o als llocs segurs [...] però veig que a això, els agents del servei, ho anomenen recuperació, com que jo soc encara novell en aquest servei, aquestes coses em xoquen molt", pot llegir-se en un dels molts documents que enriqueixen una mostra de lectura més històrica que artística.
"És una exposició arriscada, no és un tema fàcil. Són unes obres incòmodes d’exposar, perquè potser no tenen la qualitat que s’espera d’un museu com ara el MNAC. Demanen una obertura de ment", assegura la comissària de la mostra. Entre aquestes obres d’origen i qualitat dispars hi ha un parell de joies que s’exposen regularment a les sales del museu: La planxadora, de Roberto Fernández Balbuena, i un Cap de Crist atribuït a Jaume Cascalls. Aquesta última, ho llegim, procedia de l’església del convent de Sant Agustí Vell de Barcelona, va quedar sota custòdia de la Generalitat el 1936 i va ser localitzada per l’SDPAN a l’acabar la guerra al Palau Centelles.
Peces de la mostra, un exercici de memòria històrica. | ALEJANDRO GARCÍA / EFE /
Exposades quasi per primer cop
Notícies relacionadesEn la línia de ¡Museu en perill!, centrada en l’operació sortida del patrimoni el 1936, Recuperat de l’enemic. Els dipòsits franquistes al MNAC estudia "l’impacte de la Guerra Civil en la configuració dels museus catalans" i explora el paper del museu barceloní com a espai de recepció, custòdia i gestió del patrimoni "recuperat" per l’SDPAN. Allà van anar a parar totes les obres que ningú va reclamar o que no es van retrobar amb el seu legítim propietari –ni exiliats ni represaliats podien participar en el procés– i allà continuen, alliberades de les reserves i exposades gairebé per primera vegada en 90 anys.
És el cas, per exemple, de Les noies de Clàudia, primera obra dipositada al MNAC el 1939, o el Sant Sebastià ferit d’entre 1750 i 1825 que va tancar l’aixeta el 1958. Al revers, ratllat de manera ostensible i substituït per una nova numeració franquista, el nombre de confiscació assignat el 1936. Terreny conquerit, també aquí.
