L’absència d’Amy Adams agreuja el viacrucis de la Berlinale

Donada la tempesta mediàtica que li ha caigut al damunt des que el cineasta Wim Wenders –aquest any, president del jurat de la seva competició oficial– va declinar posicionar-se sobre el genocidi d’Israel a Gaza, a la Berlinale li hauria resultat tremendament útil disposar ahir d’alguna presència arribada de Hollywood amb què animar l’alfombra vermella i, de passada, desviar l’atenció. No obstant, tampoc en aquest aspecte està tenint sort el certamen alemany aquest any. Per si l’escassetat en la seva programació de títols protagonitzats per estrelles de fama internacional no fos ja prou obstacle en aquest aspecte, algunes de les que sí que tenen nou treball per promocionar al festival han declinat la invitació a visitar-lo. I entre aquestes absències resulta especialment cridanera la d’Amy Adams, que és la cara visible d’At the sea i a més ho és literalment: el seu rostre omple tant la primera imatge de la pel·lícula com l’última, i també és present en gairebé totes les escenes –gairebé tots els plans, de fet– que separen l’una de l’altra. Probablement, va decidir protagonitzar-la perquè va pensar que li oferiria un aparador per al seu lluïment com a actriu. D’acord amb el resultat, es fa difícil imaginar què més va poder veure-hi.

Segon llargmetratge nord-americà de l’hongarès Kornél Mundruczó després de Fragmentos de una mujer (2020), At the sea contempla una dona que torna a casa sis mesos després d’ingressar en un centre de rehabilitació de l’alcoholisme; la seva addicció va causar estralls tant en la seva família i la seva companyia de dansa com en la seva pròpia salut emocional i ara, en el transcurs del que semblen no ser més de tres dies, intenta reparar els danys. La peripècia argumental de la pel·lícula és encara més simple del que la seva descripció suggereix. Al llarg de les seves escenes, veiem com la dona acompanya el seu petit fill a l’hospital per una picada de medusa, descobreix la seva filla adolescent tenint sexe urgent en un cotxe, es queda adormida en una festa, discuteix amb el seu marit i el seu soci i es resisteix diverses vegades a la temptació de fer un glop. Poc més. Per donar-li més presència o potser per desviar la nostra atenció dels pedestres diàlegs que conté, Mundruczó omple el metratge amb uns flashbacks suposadament reveladors de grans traumes, coreografies de ball que pretenen ser catàrtiques però causen enrojolament i diversos moments en els quals Adams mira intensament, amb els ulls molt oberts o les celles arrufades. En efecte, la pel·lícula li ofereix espai per lluir-se, però no les eines necessàries per fer-ho de la manera que ella probablement hauria esperat.

Notícies relacionades

A Tafona, Ramón Freixa Atelier i Voro obtenen tres sols Repsol

El ‘consigliere’ que va surfejar al Vietnam

Competició alarmant

La present edició del festival acaba de creuar l’equador, i el cert és que el nivell artístic general exhibit per la competició oficial fins ara resulta alarmant. A més d’At the sea s’hi van presentar dues aspirants més a l’Os d’Or: We are all strangers, un fulletó tan ambiciós –la mida del metratge, més de dues hores i mitja, per si mateix ja és revelador en aquest sentit– com cursi i llagrimós del singapurès Anthony Chen, i Nina Roze, el segon llargmetratge de ficció de la canadenca Geneviève Dulude-De Celles i història nímia d’un home que es retroba amb els seus orígens tres dècades després de fugir-ne.