José Luis Guerin: "Jo estic en els marges del cine, i és allà on vull estar"

En els seus títols de crèdit, Històries de la bona vall diu ser "un work in progress de José Luis Guerin». ¿Per què?

Sempre m’han semblat molt cursis les expressions com "Un film de...» o "Dirigit per...». No tinc la sensació d’haver dirigit res. I volia suggerir a l’espectador que Històries de la bona vall és un organisme mutant. De fet, el seu metratge inclou evidències de la seva pròpia fabricació, com les imatges que vaig rodar a Super 8 tot just arribar a Vallbona o les que recullen el procés de càsting de la pel·lícula. En última instància, estic d’acord amb Orson Welles quan va dir que una pel·lícula no s’acaba, sinó que s’abandona. A més, el mateix barri és un work in progress, un lloc que busca la seva identitat.

¿Per què diria que es mereix Vallbona una pel·lícula?

Perquè és un territori únic, en trànsit entre el món rural i l’urbà. Allí encara queden horts i altres recordatoris d’un món antic que va sent engolit per la nova ciutat; es pot veure l’urbanisme espontani encarnat per les primeres casetes construïdes en la clandestinitat pels migrants que hi van anar arribant en la postguerra, i com això coexisteix amb nous blocs de pisos propis d’una ciutat dormitori habitats per gent que no té cap vincle amb el barri. A més, a l’explorar-lo vaig poder comprovar que és un microcosmos on bateguen tots els conflictes socials i polítics que defineixen el nostre present, com la crisi immobiliària, la gentrificació, les lluites identitàries, el canvi climàtic i les guerres.

¿Com ha canviat el municipi des que va deixar de rodar allí?

Evidentment, les obres que s’han emprès per facilitar el pas del tren d’alta velocitat seran una amenaça seriosa per al paisatge i el mode de vida que sobrevivien miraculosament a Vallbona, i el terreny serà objecte d’especulació. Però el que més em preocupa és el futur que plana sobre els seus habitants, que ara componen una morfologia humana tan eclèctica que resulta gairebé utòpica; al llarg de la meva pel·lícula, perquè ens en fem una idea, es poden reconèixer fins a 14 idiomes. L’espasa de Dàmocles penja sobre totes aquestes persones a causa de l’auge dels nacionalismes brutals que viu el món. Les dretes problematitzen l’existència mateixa d’aquesta gent, volen fixar una idea identitària immòbil, estàtica. Això, segons el meu parer, és una barbaritat, i m’omple de pessimisme.

¿Pot un cineasta capturar la realitat d’un barri? ¿No l’altera la presència de la càmeres?

Es veu absolutament alterada. Tal com jo ho entenc, el cine no reprodueix la realitat; d’això se n’encarreguen les càmeres de vigilància, que són a tot arreu. La nostra tasca va una mica més enllà: crear una nova realitat i capturar una veritat que, m’atreveixo a dir, és més profunda. Més complexa, almenys.

Al veure la pel·lícula, molts espectadors –en concret, els que viuen en centres urbans– experimentaran una cosa semblant a un viatge en el temps...

N’estic segur, perquè actualment la veritable vida de barri només existeix en llocs com Vallbona, que representen la perifèria. Els centres de les ciutats han sigut revolucionats pels nous models econòmics i els han convertits en parcs temàtics per al turisme, o en variacions dels centres comercials que hi ha als aeroports. Allí ja no hi ha comerços familiars ni hi ha bars dels d’abans. Ara jo visc a França i allí el bar del poble té una connotació una mica etílica, però a Espanya no. A Espanya, els bars han sigut tradicionalment el principal element cohesionador entre els ciutadans i, per tant, l’eix central de la vida al país. Però ja no compleixen aquesta funció, perquè s’han convertit en lounges on anar a prendre el brunch, o reclams per a turistes on serveixen paelles precuinades i sangries embotellades. Vallbona, en canvi, resisteix.

El film evita la romantització del barri i la seva gent. ¿Es va haver de controlar per no caure-hi?

Espero no haver-hi caigut, perquè la vida a la perifèria és molt dura. Però existeix un clixé segons el qual el cine social només pot ser punitiu i els seus protagonistes només poden exercir de víctimes. Em nego a acceptar això. Els veïns de Vallbona ja han patit prou humiliacions, així que l’últim que necessiten és que ara vingui jo i els miri per sobre de l’espatlla. A més, sempre he sentit fascinació pels marges. En els meus últims anys a Barcelona passava la major part del temps a barris allunyats del centre.

Notícies relacionades

Aragó carrega contra els exconsellers que s'oposen al trasllat de les pintures de Sixena: "L'independentisme català somia amb una Catalunya més gran i això sempre és a costa d'Aragó"

Joana Marcús: "L'institut no és la vida, és un micromón i del bullying se'n surt"

El seu cine també s’ha mogut sempre en els marges. ¿Vostè, igual que Vallbona, resisteix?

Dit així, sona molt dramàtic, i no vull alimentar la fama de màrtirs i ploraners que tenim els cineastes. El cert és que, per a mi, el cine respon sobretot al desig de descobrir alguna cosa i compartir-la. Sí que soc conscient que jo em mantinc en el marge de la indústria del cine, i allí és on vull estar, perquè és el lloc on puc fer el que a mi m’agrada. És una pena, això sí, que aquest marge s’hagi anat fent més i més petit, com les voreres d’una gran avinguda que cedeixen més i més espai a l’asfalt. De vegades, al pensar en la inabastable oferta de contingut de les plataformes d’estríming em pregunto: ¿què pinto jo aquí? ¿Què pot aportar algú com jo a tot aquest caos d’imatges, rere moltes de les quals no hi ha ni idees ni sentiments? Francament, no ho sé.