Només dos golassos per recordar

La prova que un any –deu mesos per ser precisos– és una eternitat en el futbol s’observa en l’alineació que va presentar el Barça. Tan sols coincidien tres noms entre el duel de Montjuïc i el del Camp Nou: Eric, Olmo, el solitari golejador aquella nit, i Lamine Yamal, que ho va fer tot malament fins que va marcar el golàs del 2-0 que el va redimir. El cinquè partit seguit en què anota. En suma 15, un més que Lewandowski, que va desbrossar el camí apel·lant a la seva intuïció a l’agafar una pilota solta en l’àrea. L’única bola que li va caure a prop.

Aplaudeix tota la banqueta

Golàs de Lamine Yamal des de fora de l’àrea i golàs de Marc Bernal, que va córrer 50 metres fins a l’àrea, va fer una frenada perquè un defensa passés de llarg i va deixar petrificat Leo Román amb una delicada passada rasa al fons de la xarxa. El primer de la seva carrera professional.

Els companys de la banqueta es van posar drets aplaudint. Tommy Marqués va deixar d’aplaudir per treure’s el xandall. El 3-0 li donava l’oportunitat de debutar després de 13 partits sense treure-se’l. El novè del planter que crea Hansi Flick, i el seu nom va acabar sent corejat, oblidada la tediosa primera hora de partit.

Estranyament inquiet des de l’inici, li va costar al Barça desxifrar el muntatge defensiu del Mallorca, que anava jugant amb quatre o cinc enrere segons si Balde se situava gaire avançat per l’esquerra, vigilat per Mateu Jaume. Fins que Rashford va trobar la clau de la manera més senzilla i la que més detesten els entrenadors: me la jugo jo. Van haver de mirar el vídeo en el descans perquè tots sabessin interpretar què demanava la tarda.

Rashford va ser l’únic que va intimidar els balears amb els seus duríssims xuts. David López es va emportar un cop de pilota al cap, com el que Ferran Torres va estavellar contra Raíllo a Son Moix. Aquesta vegada l’àrbitre va parar immediatament el joc, identificada aquella situació de la jornada inaugural com un error del seu col·lega Munuera Montero.

En atac, el funcionament balear era tan simple, tot i que amb una gènesi més col·lectiva: pilota a Muriqi perquè la protegís amb la seva corpulència a l’espera de poder connectar amb Jan Virgili a la banda esquerra.

Kounde excita Flick

Virgili, un exdavanter blaugrana traspassat l’estiu passat, únicament va pecar d’innocència en la rematada. Va sembrar de dubtes Kounde, tremolós com un flam des de l’inici, sense tenir els motius que va acumular després amb l’extrem, i que convulsava Flick a la banda, que veia de prop també la indolència de Lamine Yamal a les passades, moltes fallides, massa, i pèrdues perilloses a prop de l’àrea pròpia.

En els moments de més incertesa, fins que no es va estrenar el marcador amb el relaxant que va subministrar Rashford i va signar Lewandowski, al Barça només li va funcionar l’afany defensiu en el replegament de Fermín i Casadó, la gran novetat en l’onze titular en lloc de De Jong. Potser Flick el va preservar per les quatre targetes que amenaçaven el seu concurs en la pròxima jornada a Girona, o potser el va voler intacte per visitar l’Atlètic en la semifinal de Copa dijous.

Travesser de Casadó

Notícies relacionades

I van arribar els nois

El Barça es pot enamorar de Rashford

Casadó es va esgotar acudint a encreuaments i pilotes dividides, sense arribar a tots per descomptat, mentre que Cubarsí s’esforçava al cos a cos amb Muriqi per dificultar-li la recepció de la pilota. El travesser va negar a Casadó que es visibilitzés la feina utilíssima feta. Més sort va tenir Bernal.

No va ser fins aleshores (m. 54) que van brollar a la grada els crits d’ànim, perquè fins aleshores no n’hi havia motius, escampat arreu l’ensopiment. Després va arribar el golàs de Lamine Yamal, més tard el de Marc Bernal perquè la tarda acabés radiant amb les aturades de Joan Garcia per deixar el zero a la seva porteria.