Una Barcelona de sèries

Barcelona és una de les capitals mundials del turisme. I el cine i les sèries de televisió també han sabut treure’n força profit (Vicky Cristina Barcelona, [REC], Bird Box Barcelona, Todo sobre mi madre, Merlí, Barcelona, nit d’estiu Barcelona, nit d’hivern, la recentment estrenada Gente que conocemos en vacaciones...). Una de les seves grans cartes és, no cal dir-ho, el modernisme, en general, i les obres d’Antoni Gaudí, en particular. I un dels títols que últimament ha explotat més bé el seu potencial a la pantalla és la sèrie de Netflix Ciudad de sombras.

Basada en la primera novel·la de la saga sobre el mosso Milo Malart escrita pel barceloní Aro Sáinz de la Maza, i protagonitzada per Isak Férriz i Verónica Echegui, traspassada a l’agost, és un thriller que planteja assassinats als edificis més icònics de l’arquitecte que va dissenyar la Sagrada Família. L’aire místic de les seves construccions (en la trama sorgeix fins i tot el debat sobre si era maçó) escau molt bé a la ficció, que titula cada un dels seus sis capítols com una de les obres de Gaudí: la Casa Milà-la Pedrera, el Palau Güell, la cripta de la colònia Güell, el parc Güell, pavellons Güell i la Sagrada Família.

Amb un argument d’aquesta mena, la sèrie necessitava rodar en aquestes edificacions modernistes emblemàtiques, tot i que al principi a l’equip no li va ser gens fàcil poder integrar l’obra de Gaudí a la trama. Ho reconeix Jorge Torregrossa, creador i director de Ciudad de sombras. "Era un dels grans reptes que teníem i, ja des de l’escriptura, érem molt conscients que seria una de les grans dificultats del projecte i que, si no ho aconseguíem, l’adaptació de la novel·la era impossible", explica el showrunner, que tenia experiència prèvia rodant a Barcelona, perquè havia treballat en títols com Hache i El cuerpo en llamas.

"Al principi vam trobar molt de rebuig, ja pel que fa al contingut –rememora–. La Fundació la Pedrera el primer que ens va dir era que no podíem mostrar imatges de com es crema un senyor a la façana de l’edifici", una de les escenes inicials que apareixen a Ciudad de sombras. "Vam necessitar moltes converses per explicar-los quina era la visió de la sèrie i la necessitat d’explicar una cosa que anava més enllà d’un assassí, unes víctimes i un cas policial, sinó que fèiem una mena de retrat de la Barcelona contemporània", assenyala Torregrossa. A poc a poc es van anar entenent i la col·laboració amb el cap de màrqueting de la Casa Milà, Eloi Morte, va ser clau. "A partir d’allà, totes les altres cartes van anar caient".

Però van haver d’esquivar uns quants esculls logístics. Com els extensos horaris de visites turístiques a la Pedrera, que els deixaven molt poc marge per rodar a l’emblemàtic edifici del passeig de Gràcia. "Obren de nou del matí a quatre de la matinada perquè tenen activitats nocturnes, de manera que la finestra que ens quedava era molt petita." ¿La solució? "Reservar les dates amb molta antelació, esperant que no es posés malalt cap actor o que aquell dia diluviés, i gravar de nit i amb il·luminació especial seqüències que eren de dia". En l’escena amb els protagonistes al terrat van aprofitar la matinada d’un diumenge, just la nit del canvi d’hora, fet que els proporcionava més marge per fer servir la llum natural.

Canvis de localització

Un altre dels trucs va ser traslladar alguna de les seqüències que al llibre transcorrien a la Pedrera al Palau Güell, cosa que va donar més protagonisme a aquest enclavament a la sèrie. "Vas alterant les coses a mesura que vas trobant les possibilitats", recalca Torregrossa. En l’escena de l’empresari cremant-se a la façana de la Pedrera, per exemple, van haver de fer una rèplica del balcó (de la reixa i de la pedra de la façana) en un decorat, on podien treballar amb l’especialista i després afegir els efectes digitals i el CGI, les imatges generades per ordinador.

"El director d’art, Balter Gallart, pensava que tot estaria digitalitzat, però no existia, i ho vam haver de fer a mà. Va ser un procés molt bonic perquè quan va venir la historiadora de la Casa Milà a donar l’aprovació del decorat acabat es va emocionar moltíssim. Va veure que havíem construït una rèplica exacta".

A la cripta de la colònia Güell, en canvi, els van posar "moltes facilitats", però tant al parc Güell com a la Sagrada Família no van tenir permís per gravar. "Al parc Güell havien celebrat uns mesos abans la desfilada de models de Louis Vuitton i havia passat alguna cosa a l’escalinata, així que eren molt reticents a permetre rodatges a l’interior". La solució va ser rodar a l’exterior, a la porta, i la part del Turó de les Tres Creus la van fer en un turó del costat, "on la vista era molt semblant, però també és una recreació amb efectes digitals i rodatge real amb els actors".

Sentiments contradictoris

Notícies relacionades

La venda de llibres tanca un gran any amb una pujada del 4,5% per Nadal

Vuit boxejadores amb tot el seu futur temps perdut

El punt àlgid de la sèrie, l’últim episodi, té lloc en un dels símbols més grans de la capital catalana, la Sagrada Família. "Però tot el que calia muntar per a aquest clímax del capítol final a la façana era impossible, així que també vam fer servir una part d’efectes digitals", explica Torregrossa, que reconeix que la sèrie redefineix la imatge cinematogràfica més habitual de Barcelona i hi dona un toc més tenebrós. "Aquesta llavor ja és al llibre, una ciutat amb una escenografia espectacular però en què també, com a altres llocs, hi ha corrupció i desfavorits. Per això no volíem que fos una mena de postal i vam ensenyar moltes zones diferents de Barcelona", recalca.

Postal o no, el fet cert és que la sèrie Ciudad de sombras és un d’aquells treballs que aconsegueixen que es creïn rutes turístiques seguint els escenaris de la sèrie, fet que produeix sentiments ambivalents en el seu creador. "Jo no soc de Barcelona però fa molt de temps que soc aquí. Quan et sents orgullós del lloc en què vius el vols ensenyar, però alhora vols que es preservi i no vols que es converteixi en un infern d’autobusos i de grups seguint algú amb un paraigua. Així que és un sentiment contradictori que tenim com a cineastes i que crec que tothom pot comprendre", afegeix.