La tecnologia venç el relat

La tercera entrega de la saga Avatar, una mena de projecte de vida de James Cameron –vol estrenar-ne una quarta el 2029 i la cinquena el 2031– és tecnològicament insuperable. En qüestions d’avenços del CGI, ningú ha obtingut tants èxits com Cameron: la segona part de Terminator, realitzada el 1991, és avui, quant a efectes especials, tan moderna com fa més de tres dècades.

Però el que ha guanyat en aparell tecnològic ho ha perdut com a narrador. Avatar: Foc i cendra no aporta res rellevant en relació amb Avatar: El sentit de l’aigua, el segon film. Des del punt de vista estructural és gairebé idèntic, té unes línies argumentals febles, repeteix esquemes semblants –la rebel·lia adolescent del fill Lo’ak, les qüestions còsmiques de la filla Kiri- i es redueix a una successió de seqüències d’acció per terra, mar i aire que no compensen els 195 minuts que dura el film, els mateixos que el segon i 35 menys que el primer, el més aconseguit de tots per la presentació del món dels avatars i per la condensació dels fets narrats.

Tornem a presenciar els penyals flotants que recorden tant les il·lustracions de Roger Dean per a discos de rock simfònic. Les armadures intel·ligents que porten els militars humans continuen evocant la que utilitzava Sigourney Weaver a Alien, la contribució de Cameron a una altra rendible franquícia. Augmenta la relació amb el gènere western, les pel·lícules de seminoles i mohicans i escenes com les del descobriment de les armes de foc per part dels Na’vi, tan semblant a la de qualsevol pel·lícula de l’Oest amb els apatxes o els sioux descobrint el poder dels rifles de repetició.

El jove Lo’ak segueix en duel per la pèrdua del seu germà, i això el fa estar enemistat amb tothom, i els joves entre ells es diuen bro, com els de qualsevol ciutat contemporània. Cameron apel·la a universos fantasiosos però vol mantenir un peu a la realitat. Hi ha algunes frases ideològicament curioses, com quan Jack Sully imposa el seu criteri i assegura que això és una família, no una democràcia.

Visualment és molt poderosa: les naus flotants dels mercaders o la matança dels tulkuns (els cetacis intel·ligents). I ningú és capaç d’extreure tant de partit al 3D i que la imatge sigui sempre tan nítida. És més una experiència immersiva que una pel·lícula. Potser és això el que pretén Cameron, que ha hipotecat bona part del que li queda de carrera per continuar desenvolupant tecnologia punta amb l’excusa de les guerres entre humans cobdiciosos i avatars humanistes.

Notícies relacionades

Canvi de paradigma en el futbol femení

Estopa i Chenoa presentaran les Campanades a RTVE

‘Avatar: Foc i cendra’

James Cameron (Estrena: 19/12/2025)