L’apocalipsi segons Sarrats

Estrenat fa un any i mig, Vaques flaques és un monòleg sobre l’apocalipsi que ens ve a dir que tampoc és tan important que s’acabi el món. "Totes les coses s’acaben, però no s’acaben com ens volen fer creure que s’acaben –afirma–. No hi ha un tall brusc. La fi del món pot ser una cosa que arribi molt a poc a poc. O potser ja ha arribat i encara no l’hem acabat d’assimilar". En qualsevol cas, apunta, totes les generacions han viscut el seu Harmagedon i el rellevant és la manera en què el poder l’ha utilitzat en el seu benefici. "La por de la catàstrofe és una arma de control social que ens porta cap a l’individualisme. Quan Ursula von der Leyen va parlar d’una possible emergència, no va proposar solucions comunitàries, sinó que va dir que havíem de tenir un kit de supervivència individual. Aquesta és la societat que volen construir: tothom aïllat i amb por".

La ràbia és un ingredient bàsic en el tipus de comèdia amb fort substrat polític que maneja Sarrats, que a Vaques flaques aposta per "collar el públic sense por de generar moments de pura incomoditat". "Fer crítica de perfils que no són presents a la sala és molt fàcil –continua explicant–. Em sembla més interessant que els que hem vingut ens emportem quatre pals, perquè això cohesiona. I és necessari que l’esquerra es cohesioni, tot i que sigui des de l’autocrítica".

Aquesta tendència a "tensar la corda" comporta el risc d’ofendre algú o de cridar l’atenció dels que utilitzen els suposats ultratges per muntar campanyes de càstig. No és alguna cosa que a Sarrats sembli preocupar-lo. "La gent que munta aquestes campanyes de falses ofenses és la gent a la qual a mi m’interessa ofendre. Per a mi una campanya d’aquestes que acabés en una pregunta parlamentària seria una medalla. I ja que m’està costant massa aconseguir-la. ¿Tan irrellevant soc?" pregunta entre rialles.

Bombolla autoreferencial

Notícies relacionades

Oques Grasses, Morad, Lluís Llach i Bad Gyal encapçalen el gran concert per Palestina del Palau Sant Jordi

RTVE Catalunya bat rècords digitals després de l’entrevista a Urdangarin

Sarrats va formar part del grup d’humoristes que des d’El Soterrani va vertebrar l’avui efervescent escena de comèdia stand up en català. És el mateix col·lectiu que avui nodreix la programació de festivals com l’Hilària i que des de fa uns anys manté una certa presència als mitjans amb més audiència del país (això és, 3Cat i Rac1). ¿Acabarà convertint-se aquesta escena en una bombolla autoreferencial? "A Catalunya estàs condicionat per les poques finestres que tens si pretens arribar a un públic ampli –respon–. Això fa que siguin poques les cares amb cert reconeixement, que són les que poden garantir després que un festival sigui rendible. Per això, a força de repetir, és molt fàcil convertir-te molt ràpid en un dels de sempre. Fa només cinc anys que jo em dedico a això de manera més o menys professional i ja soc dels de sempre. I és una llàstima, perquè hi ha còmics boníssims que no hi tenen accés. El que cal fer és treballar de manera col·lectiva per crear un circuit que permeti que la gent pugui disfrutar de comèdia sense necessitat de recórrer a les cares que veuen a la tele".

La minitemporada prenadalenca de Vaques flaques al Borràs s’enfronta a una dura competència: els sopars d’empresa. Aquí Sarrats ho té clar: "El sopar d’empresa és un camp d’inspiració gegant per a la comèdia, però per una qüestió de responsabilitat personal i d’estalviar-te disgustos i vergonyes, el més assenyat és no anar-hi. O anar-hi després del meu xou, que és quan ja va tothom totalment descavalcat i tu pots fer treball de camp".