Al·legoria sobre la sida

Julia Ducournau ha construït la seva filmografia entorn del cos. Sempre amb gosadia, l’ha observat, sacsejat i trencat per parlar de l’adolescència (Junior), el desig (Crudo), la identitat (Titane) i, en la seva nova pel·lícula, la malaltia i la mort. Alpha és una al·legoria de l’epidèmia de la sida, una representació poètica i de naturalesa fantàstica de com la malaltia pren i transforma el cos.

Ducournau treballa sobre la idea del cos que es converteix en pedra, en marbre. De manera voluntària, l’al·legoria comença i acaba ràpid. No té sentit exigir desenvolupament o misteri a una imatge que no vol ser explicada, sinó parlar del tema que representa: la resposta íntima (la família) i col·lectiva (la societat) a la convivència amb la malaltia i la mort. Com Los sudarios (2024) de David Cronenberg, Alpha parla amb claredat i frontalment d’un tema tan tabú en el cine actual com la mort.

Ducournau pren decisions formals atípiques, s’aferra a estètiques sorrenques, buidades de llum i poc connectades al present (interessant venint de Titane). Tot i la incontestable bellesa de les imatges, l’aposta per l’aridesa formal i la fugida d’estètiques del present és arriscada, però és una decisió valuosa, a més de coherent. L’aspror formal queda equilibrada, en tot cas, per la intensitat emocional. Basant-se en la interpretació, la sublim representació visual del cos en la seva transició a escultura i una escriptura preciosa de la intimitat familiar, explora amb contundència i bellesa els territoris que es transiten davant la proximitat de la malaltia i la mort: por, enuig, impotència, entrega, perdó i l’imprevisible dels afectes.

Notícies relacionades

Quan Miles Davis va plantar BCN

"A Xile vivim habitats per fantasmes"

‘Alpha’

Julia Ducournau (Estrena: 21/11/2025)