Núria Cadenes: «A l’hora de la veritat, la gent s’ajuda»

En aquests temps, escriure una novel·la que parla de bondat i de gent ajudant-se de manera altruista, ¿és un acte de rebel·lia? 

Sí, però també una necessitat. Em feia falta escriure sobre gent que fa el bé. Com a societat ens atrau molt el mal, i a mi també, però en realitat les persones ens ajudem. I és bonic veure que això també passa. Aquesta història feia molt temps que em perseguia, però l’últim impuls va ser un comentari de Carlos Zanón, que en una taula rodona va dir que era molt difícil escriure sobre gent bona sense caure en la cursileria, sense que ens faci una mica de vergonya. Així que també era un desafiament. Perquè, llegida aquí i ara, ‘Qui salva una vida’ ens pot servir per entendre que el món no és necessàriament com ens el dibuixen; un lloc on la gent es mou per por i desconfiança, per l’abús cap als altres i el ‘puja tu i trepitja els altres’.

És com si la realitat li estigués demanant una novel·la, tot i que fos per portar-li la contrària. 

Més que la realitat, enfocar-nos cap a un tipus de notícies que ens fan pensar que la realitat és així. La realitat és molt crua, sí, però no és només això. Ni tan sols és el majoritari. A l’hora de la veritat, la gent s’ajuda. Una cosa molt significativa que ha passat amb el llibre és que han coincidit la il·lustració de la portada de Júlia Gaspar, dues mans en vertical ajudant-se, i la d’una il·lustradora valenciana Ame Soler, que es va publicar coincidint amb el primer aniversari de la dana del 29N i en la qual es veuen dues mans agafades a un llençol. Aquest símbol també està tret de la realitat, perquè molta gent es va ajudar així. A l’hora de la veritat, el govern de Mazón va dir que no s’anés a ajudar, ho va prohibir, però la gent hi va anar igualment. No havien de fer-ho, però es van calçar unes botes i van agafar una escombra. És molt diferent veure el món així que des de la desconfiança.

¿Es va infiltrar d’alguna manera el que s’ha vist i viscut durant la dana a la novel·la? 

Crec que sí. Jo puc semblar optimista, però en realitat soc bastant fatalista. Era terrible però al mateix temps també preciós anar a Picanya i veure els xavals de l’institut de la meva parella coberts de fang perquè anaven o venien d’ajudar. En aquell moment em va servir per aparcar apriorismes i treure’m de sobre aquesta manera trista de veure el món que de tant en tant se t’enganxa. D’alguna manera, tot això ha acabat impregnant el llibre.

¿Quan va sentir parlar per primera vegada de la xarxa d’evasió amb què mossèn Joan ajudava jueus i fugitius del nazisme a travessar la frontera?

Ha estat allà des de sempre. Mossèn Joan venia a casa i era una cosa que se sabia, tot i que no s’acabés d’explicar del tot. El que no sabíem concretament era qui formava part de la xarxa. L’altre dia em va escriure una noia per Instagram per dir-me que, quan era petit, el seu pare també ajudava mossèn Joan. El bonic és que tots ho feien amb naturalitat, cada un per motius diferents. És una altra de les coses que buscava amb la novel·la, trencar estereotips.

¿En quin sentit? 

Són persones que no esperes que facin determinades coses: Hi ha els dos capellans, mossèn Joan a Puigcerdà i Jean Guinoux a Dorres. Després també Melitó, el comunista que vol canviar el món i que està casat amb una dona molt creient. A la Rosita, per exemple, no se la prenien seriosament perquè vestia colors molt cridaners i era molt alegre…

Però després amagava pilots aliats al cine de Puigcerdà.

Exacte. I es jugava la vida per fer una cosa correcta. 

La religió és molt important al llibre, però no des d’un punt de vista estrictament eclesiàstic. 

És que són aquest tipus de sacerdots de comunitat que també existeixen. A més, es mostra el seu xoc amb la jerarquia eclesiàstica franquista. A mossèn Joan el van perseguir i el van apartar de la seva parròquia. El van arrencar d’allà. Pensa que hi havia capellans que denunciaven la gent que treballaven els diumenges, i ell era tot el contrari. També va ajudar algunes dones d’exiliats del 39 a passar a la frontera cap al nord. 

Al llibre, Melitó mor assassinat en el camp d’extermini de Neuengamme. ¿Va passar així de veritat? 

Sí. I la família va continuar col·laborant amb la resistència després que la Gestapo se l’emportés. Són històries reals. És bo trobar exemples de gent amb coratge que fa coses bones i es preocupa pels altres sense presumir. En gran mesura, som el que fem.

«L’ànsia de fer bé les coses li complicava sovint la vida», escriu sobre el seu besoncle.

És que igual que parla de la comunitat, el llibre també parla de la responsabilitat individual: podem decidir actuar o no davant coses que ens passen.  

La novel·la també té el seu costat fosc, amb els nazis fent de les seves.

Com la destrucció de Vallmanya, sí. No volia omplir tota la novel·la de l’horror de la guerra, però s’ha de veure en quin context passaven aquestes coses. He intentat contenir l’expressió, que no hi hagués horror per tot arreu, i explicar els fets sense massa crits, tot i que n’hi ha uns quants. 

Notícies relacionades

El Cruïlla guanya el concurs per organitzar el Festival de la Porta Ferrada

El Trafalgar Pizza Club, subcampió mundial

De fet, ‘Qui salva una vida’ comença amb crits i amb un antic membre de la Gestapo atacant mossèn Joan dins d’una església d’Organyà.

Nazis fent coses de nazis, sí. Però això també és cert. La Gestapo va anar a buscar-lo a Organyà el 1950 i li van donar una pallissa perquè l’hi tenien jurada. No podien suportar que se’ls hagués escapat.