Miguel Ríos celebra la vida

Ja saben la història: Miguel Ríos es va acomiadar dels escenaris el 2011, però al cap de sis anys hi va tornar a pujar, primer en la gira revival amb Víctor Manuel, Ana Belén i Serrat, i després amb una orquestra. Tot seguit, un disc amb teixits acústics blues, folk i country. Ara ja va de cara a barraca i entrega el seu cançoner més decididament rocker. Pot ser que l’efusivitat de la seva gira de 40è aniversari de Rock & Ríos (2022-2023) l’hagi animat a tornar al seu territori natural.

Un rock, sí, obert al mig temps, la desviació folk i la balada pensarosa, i alhora portador d’energia, de bones idees melòdiques i d’un bon humor refrescant. Miguel Ríos apareix disposat a riure’s del mort i de qui el vetlla i fa broma dels seus anys (81) i del que li pugui passar d’ara endavant. Queda clar en el tema d’obertura, sarcàsticament titulat En la rampa de salida, en què es mostra partidari de "celebrar la vida aunque estés regular", a cavall d’una simpàtica trotada rockera amb ressonàncies vintage.

Firma les composicions amb el guitarrista i productor José Norte, el seu còmplice a Un largo tiempo (2021). La inclusió d’un instrument que en aquell àlbum no hi era, la bateria, en mans de Luis Prado (Señor Mostaza), propulsa aquesta sonoritat més corpulenta. És el cas de Viejos temes, bellas canciones, en què flota una apreciable tensió entre contundència i melancolia. També a La buena orilla, peça inspirada en els drames migratoris, i a la irada ¡No es la tierra, estúpido. Eres tú!, adreçada als negacionistes del canvi climàtic.

Hi ha temàtica social, sí, tot i que Ríos arrela més quan s’assenta en la seva literatura més íntima, com a Si pudiera parar el tiempo, en què canta al "camino que nos llevó desnudos hasta el río", picada d’ullet a un dels seus primers èxits. I a El exprés de Marrakech, evocació de les aventures de Crosby, Stills & Nash. El bon humor hi és: a Más dulce será la caída es riu de la patacada que va patir al Movistar Arena.

Principis admirables

Notícies relacionades

L’any que van revelar les tragèdies

El debut de Nézet-Séguin

Igualment, els que disfrutin de la seva textura vocal, i del caràcter i el gruix que ha guanyat amb els anys, trobaran recompensa en la filocountry La cuenta atrás. També el tema titular li permet lluir-se sobre un fons bluesy estès per l’orgue, i a Oro irlandés torna a mirar enrere, a un amor llunyà extraviat, amb fibres folk. El jove Ríos hi apareix retratat com un paio de principis ideològics admirables: "Hace un siglo que escapé del calor de tu cama porque huía del mundo burgués".

Rocker de pro, ànima de blues o baladista, Ríos apel·la a la llibertat en la peça final, Las voces del jilguero (text aquest d’Eva Losada Casanova), que canta amb poder i sentiment, desmentint el supòsit que s’insinua al començament del disc: Miguel Ríos està bastant millor que "regular", i encara està per veure que aquest vals hagi de ser l’últim.