Lolita Flores: «Moltes dones gitanes s’han hagut de guanyar la vida venent mort»

Són acudits molt antics. Com aquest del gitano al qual li pica un mosquit i diu: «¿Com el mataré ara si porta la meva sang?», que és una manera d’ensenyar que el gitano fa qualsevol cosa per la seva família. Està clar que, tot i que s’ha avançat, encara hi ha prejudicis. En qualsevol cas, aquesta és la visió del director i cal respectar-la. A mi em van donar el guió, em va agradar i vaig decidir fer la pel·lícula, sobretot pel personatge de La Chusa, perquè em semblava que li podia treure molt partit. Tot i que, també et dic, al final canviem algunes coses perquè el guió estava molt ‘apayat’, com diem nosaltres.

La Chusa és una matriarca gitana que es dedica al tràfic de drogues. ¿No va tenir dubtes a l’hora d’acceptar un personatge com aquest?

No. Jo soc gitana i ho porto a molta honra. I tot i que gràcies a Déu no he tingut la vida que ha tingut la Chusa ni estic ficada en això, sí que he vist com moltes dones gitanes, i no gitanes també, s’han hagut de guanyar la vida venent mort. Perquè moltes vegades la societat posa límits o traves als gitanos i a persones d’altres ètnies i no les deixa avançar, l’hi posa molt complicat.

El personatge és complex: es dedica al narcotràfic però ha vist tota la seva família devastada per la droga.

Ella no vol dedicar-se a això, però no li donen cap altra opció. La història passa en l’època de just abans de la gran bombolla immobiliària, i a ella i a la seva família volen fer-los fora del poblat. I ella el que vol és guanyar diners per poder tirar els seus fills endavant i que puguin dedicar-se a altres coses. Però és clar, el que les mares desitgem per als fills moltes vegades no es converteix en realitat.

La Chusa està inspirada en un personatge real, La Paca de Son Banya. ¿La va tenir present a l’hora de preparar la interpretació?

No, no. Ningú em va dir res d’això ni jo vaig voler saber. Però és que personatges com aquest els veus en altres llocs. També a la pel·lícula aquesta de la Cañada Real ['Ciudad sin sueño’] hi ha la Paqui, que és la que ven la droga al barri. Desgraciadament, és una figura que hi ha en molts llocs d’Espanya. I al món sencer.

A la pel·lícula, els homes del poblat gitano estan com estancats i són les dones les que intenten que les coses es moguin i canviïn.

Jo crec que a tot el món les que tirem endavant som les dones. Perquè ens ha costat tot molt més. Les dones han hagut de lluitar per demanar el vot, per poder escriure llibres, que calia fer-ho amb pseudònim, per poder ser químiques, físiqueso advocades, que no ens deixaven. I aquesta voluntat de canviar les coses i plantar banderes ha quedat. I ara, gràcies a Déu, les dones ja estem gairebé al mateix nivell que els homes, ¿no? Som presidentes de països... Al cap i a la fi, les dones som les que parim i, tot i que dolgui molt, això ja ens dona un avantatge, perquè ser mare és una experiència meravellosa que els homes no coneixeran mai.

Parlant de ser mare, a ‘Mallorca Confidencial’ coincideix amb la seva filla [Elena Furiase], però no comparteixen cap escena...

Hem coincidit ja en quatre o cinc pel·lícules però mai hem estat cara a cara. I jo vull reivindicar que, sisplau, em donin una pel·lícula en què em pugui mesurar amb la meva filla. I si fos amb l’Elena i amb Alba [Flores, la seva neboda], ja seria formidable. Són dues actrius genials i m’encantaria mirar-me a la cara amb les dues.

En els programes de televisió en els quals col·labora sempre està en un registre divertit i, en canvi, en cine i en teatre li solen oferir papers amb un punt de foscor i de dolor. ¿Per què aquest contrast?

A la tele em divertiré. Com em veus a ‘Tu cara me suena’, així és com soc. I ric tant perquè poso la pota moltíssim. En teatre he fet obres còmiques també, però és veritat que personatges com la Colometa, Fedra o la Poncia que estic fent ara, això ja són paraules majors. Soc una actriu molt d’entranyes, intuïció. I em guio molt pel que diu la paraula. S’ha d’entendre el concepte i saber molt bé què significa cada paraula que dius per poder donar veracitat al personatge.

Fa tres anys que interpreta en un monòleg a Poncia, la criada de Bernarda Alba. Quan un conviu tant temps amb un personatge, ¿l’acompanya d’alguna manera allà on va?

No, jo em separo sempre dels meus personatges. Al teatre, al cine o a la televisió. Jo m’aixeco, em dutxo, esmorzo, me’n vaig al plató, estic rient i fent bromes i, quan diuen «acció», em converteixo en La Chusa o Pepita o qui sigui. I quan sento «¡talleu!», dic «adeu, fins demà» i me’n vaig. No m’he emportat el personatge a casa mai. Altres actors funcionen d’una altra manera i no els critico, perquè cada mestre té el seu llibret. Però jo no soc d’aquestes.

¿Per què després de tot el reconeixement que va obtenir amb ‘Rencor’ [2002] no ha tingut una carrera més fecunda en el cine?

Doncs perquè no m’han contractat. Jo tampoc m’ho explico. Suposo que això millor hauries de preguntar als productors i als directors. A mi sempre m’ha encantat ser actriu. Cantar ha sigut la meva vida durant molts anys i m’apassiona i em converteixo en una bèstia quan surto a l’escenari, però el que m’ha agradat sempre ha sigut l’actuació. Ja des de petita, quan m’inventava que era actriu i jugava que era l’heroïna d’‘El agente de CIPOL’. Als anys 70 vaig fer una pel·lícula molt dolenta que es deia ‘Fes la loca... no la guerra’, però no vaig seguir perquè en aquell moment jo ja era Lolita cantant i tenia aquest camí. Quan em va arribar ‘Rencor’ va ser una de les il·lusos més grans de la meva vida, i guardo un amor enorme per aquesta pel·lícula. Però, tot i que he fet coses i he treballat amb altres directors, des d’aleshores no he tingut un paper protagonista com el de ‘Mallorca Confidencial’. No sé per què.

Potser perquè, en general, a les actrius els costa molt trobar papers de dones de 40 o 50 anys, ¿no?

Sí, això també. S’escriuen pocs personatges de dones d’aquestes edats. Aquí o ets l’amant o ja la mare i fins i tot l’àvia del protagonista. Tot i que estiguis molt bé i tinguis un gran talent, això et resta moltes possibilitats. És clar que avui dia es poden fer meravelles amb la IA i treure’t 20 anys de cop [rialles].

En aquesta pel·lícula parla en català i amb accent mallorquí. ¿Leresultó fácil?

Bé, pensa que tinc família mallorquina per part del meu pare, que, com saps, era català. I a més teníem una ‘coach’ i érem allà tot el dia donant a l’‘a’ neutra, que és molt característica del mallorquí, i a mi hi havia vegades que em feien mal fins a les mandíbules de tant assajar-la. Però és un aprenentatge bonic. Em va agradar fer-ho.

Notícies relacionades

Quan Miles Davis va plantar BCN

"A Xile vivim habitats per fantasmes"

¿Què ha significat per a vostè i per a la seva família tot el reconeixement que ha tingut el documental ‘Flores para Antonio’?

Ha sigut una catarsi, perquè és tornar a reviure moments molt desagradables, dels quals ara al maig es compleixen 31 anys [Antonio Flores va morir el 30 de maig de 1995]. Però jo entenc que la meva neboda ho necessitava. A Alba li ha canviat la mirada i amb això ja em val. Ha sigut una recerca d’ella cap al seu pare, perquè el va perdre molt jove, i ha sigut una trobada. I tot i que hagi sigut molt dolorós, si ens ho tornés a demanar 20 vegades, 20 vegades ho tornaríem a fer. No només jo, sinó tota la família. En aquesta recerca, Alba ha fet un homenatge preciós a la música del seu pare i a la seva imatge. A aquest cor de gitano i ànima de rocker que tenia el meu germà.