Més de 1.800 pobles d’Espanya tenen un únic habitant

Fernando del Amo, 38 anys, empleat de manteniment de carreteres i monologuista en el temps lliure –fa xous per tot Espanya–, arriba amb pas àgil a la plaça de Benamira (Sòria) en mànigues de samarreta malgrat que encara fa temps de jersei. La seva salutació trenca la cadència del murmuri de l’aigua de la font, l’únic so que se sent més enllà del cant esporàdic d’alguna merla o l’udol del vent a les fulles dels arbres. Fins que no arriba sembla que el temps s’hagi parat en aquest bonic poble de 58 cases, aixecat enmig d’un barranc que va a parar al riu Jalón, afluent de l’Ebre, i que aquest matí llueix en perfecte estat de revista: "Ho cuidem tot entre tots".

El Fernando és des de fa gairebé 17 anys l’únic habitant que viu tot l’any al poble, el dels seus avis, el del seu pare. Viu sol, com fan més de 1.800 persones en pobles de tot Espanya. "Quan era petit el poble es quedava tancat. Les famílies se n’anaven pel pont de desembre a Madrid o on fos i després per Setmana Santa tornaven. Jo a l’estiu m’estava tres mesos aquí", recorda el Fernando, que amb 32 anys va arribar a Benamira des de Guadalajara en una estada que havia de ser temporal. Li havia sortit feina de la mancomunitat "per quatre mesos: no trobaven ningú en tota la zona que tingués menys de 25 anys".

"Llavors tenia parella i vam dir: ‘Doncs va, som-hi’. Així ens vam estalviar un lloguer. I fins ara", explica el Fernando mentre recorrem el municipi i veiem que en una de les cases, camí dels turons de Sierra Ministra, hi fan obres. "L’ha comprada una filla del poble. El bo que tenim és que totes les cases excepte dues s’obren en algun moment de l’any: la gent se’n cuida". La llàstima és que cada cop hi venen menys perquè els paisans grans, que van emigrar al seu dia principalment a Madrid, Barcelona o Saragossa, ja són també molt grans. "Abans en venien deu o dotze pel març, ara cinc o sis, i cada vegada més tard perquè des de la pandèmia el metge no ve mai [hi ha un consultori acabat de reformar]".

Teleclub i bar

A la plaça hi ha un antic forn que ara és zona d’esbarjo –amb escenari i futbolí– i les antigues escoles, davant un parc infantil, ara són la seu de l’associació, el teleclub i el bar alhora. "A l’associació som més de 200: som fills del poble i tots tenim la clau. Cada mes o cada mes i mig ens ajuntem uns quants, 50 o 60, si fa no fa". La nit de Cap d’Any, ja fa uns quants anys, també en venen uns quants de la quadrilla. "Fa 15 anys que no veig les campanades per la televisió: toquem nosaltres les de l’església".

El Fernando diu que veu "molt difícil" que se’n vagi d’aquí, que té una "vida tranquil·la, qualitat de vida", que és "una passada escoltar el silenci" i que no troba a faltar els embussos de les ciutats –"trigo 15 minuts a anar a treballar, excepte quan se’m travessa el ramat d’ovelles"–. Però potser sí la seva vida cultural –tot i que admet que té oci per donar i per vendre: durant molts anys va jugar a l’equip de futbol de Sigüenza, té colla a Medinaceli i cada dos per tres està girant amb els seus monòlegs.

Vida d’urbanita

"Tinc vida d’urbanita, però al poble: treballo les vuit hores i torno", explica el Fernando, que té clau de moltes cases "per si passa alguna cosa: que se’n vagi la llum o es trenqui una tuberia".

La compra la fa a Sigüenza o Medinaceli, a tot just 25 minuts, i confessa que a la tarda gairebé no té temps d’avorrir-se –"no pateixo amb la soledat i de vegades és bo avorrir-se"– entre córrer, sortir a passejar amb els gossos per la muntanya o escriure els monòlegs. "Aquí hi ha molts estímuls, i hi ha una cosa que és una passada: escoltar el silenci". De veïns, a la nit, té tres cabirols, que dormen a l’entrada del municipi. "Una vegada n’hi va haver un que se’m va colar a casa: estava preparant un peix al forn de llenya i gairebé me’l tira a terra. Quin ensurt que vaig tenir".

Segons les dades aportades pel padró continu de l’INE (2024), que recull la població de cada unitat poblacional a Espanya i en la qual s’inclouen no només pobles sinó disseminats, llogarrets, pedanies o barris, hi ha, a més del Fernando, 1.864 persones més vivint totes soles al país en el que tècnicament s’anomena nucli poblacional.

La província que té més gent que viu sola és Lugo (563), seguida de la Corunya (353) i Astúries (337). A Galícia, de fet, hi ha el 60% dels habitants que s’estan sols a Espanya, amb 1.129 persones. Després de Galícia i Astúries, la comunitat que en té més és Castella i Lleó, amb la meitat a Lleó: entre aquests últims hi ha el pastor de vaques Sergio Cela, l’últim habitant de Quintela, el llogarret perdut enmig de les muntanyes on Rodrigo Sorogoyen va gravar el film As bestas.

A Galícia i Astúries hi ha moltíssims llogarrets molt petits que van ser registrats al seu dia com a entitats separades, cosa que en altres llocs de la geografia estatal ni tan sols es computaven.

En zones de muntanya

Notícies relacionades

Perruqueres ambulants

Carlota Elias, criminòloga: "A moltes dones els atrauen els homes conflictius pel desig de canviar-los"

"S’estan principalment en zones de muntanya i alta muntanya. A Galícia sobretot hi ha més entitats de població per les dificultats de comunicació que hi havia al seu dia, dificultats geogràfiques entre nuclis", apunta Carlos Gómez Bahillo, catedràtic de Sociologia de la Universitat de Saragossa, que assenyala que moltes d’aquestes entitats, si tenen vies d’accés molt difícils i no tenen comunicacions de banda ampla, estan "en via d’extinció" i acabaran caient en l’oblit "quan l’últim habitant tanqui la porta".

D’acord amb Gómez Bahillo, moltes zones rurals gairebé deshabitades d’Espanya tenen una nova oportunitat si, a part de bones comunicacions, "tenen bones característiques endògenes, llocs amb bellesa i no gaire allunyats de grans nuclis de població", que poden resultar atractius per a població "alternativa" que vol viure al camp i que tenen un perfil totalment diferent de l’habitual, "amb un alt nivell de qualificació, enginyers i informàtics, entre d’altres, i que poden teletreballar". "Conec assentaments en nuclis rurals a la vora de Jaca on van començar dues o tres parelles i ara són moltíssims", assenyala Gómez Bahillo.