Lorena Álvarez, cantautora: "M’han volgut encasellar en llocs on no estic còmoda"

Han passat sis anys des del seu anterior elapé en solitari, un període bastant insòlit per als ritmes actuals que hi ha en el negoci musical. ¿No li ha provocat ansietat veure’s tant temps sense cançons noves per ensenyar?

L’ansietat ja la tinc sempre de manera natural, però no per aquesta raó. En realitat, jo trigo bastant a treure discos, perquè només faig música quan crec que tinc alguna cosa a dir i perquè no estic d’acord amb els temps que ens volen imposar a tots. Jo vull fer les coses al meu propi ritme, donar a les cançons el temps que necessiten. Aquest és el compromís que he adquirit amb el meu art, i el porto al peu de la lletra.

Diu la nota promocional que al disc ha deixat de mirar al seu voltant per girar la mirada cap endins, "com després d’haver viscut un gran ensurt».

No sé si és això o si és l’edat. Quan faig música, em guio per la meva intuïció i no tinc un discurs preparat ni em poso un objectiu temàtic ni res. Deixo que les coses vagin passant. En aquest cas, una vegada fet el disc, algunes persones em van comentar, penso que amb encert, que en els meus anteriors treballs estava una mica més llançada cap a fora, reaccionant, de vegades amb ràbia, davant les coses que passen, i que aquest, en canvi, és una mica més passiu.

¿Més passiu o, en realitat, més introspectiu?

És que tots els meus discos són bastant introspectius. Diria que simplement m’he situat en un altre lloc. M’he assegut a intentar comprendre que les coses que passen al teu voltant no tenen per què determinar com et trobes, que hi ha una calma disponible a dins i que hi pots accedir sempre que vulguis i parlar des d’allà. En aquests últims anys he estat practicant meditació i això m’ha donat una altra visió. El disc està molt influït pel que he après meditant.

¿L’ha ajudat la meditació a recuperar aquest control sobre si mateixa que reivindica en el títol?

El control, no; el poder. Que no és la mateixa cosa.

¿En què es diferencien?

És diferent, perquè tenir el control no és garantia de res. En canvi, tenir el poder sobre una mateixa, tot i que sigui tot descontrolat, significa que ets al teu lloc. El disc parla d’aquest procés; de recuperar l’autonomia, els trossos que es van perdent pel camí, per recollir-los tots i tornar a compondre’t amb ells, i així anar fent la teva vida a la teva mesura. És un poder que no podem ostentar en cap lloc fora de nosaltres mateixos.

En la cançó que dona títol a l’àlbum descriu un procés d’enfonsament personal en clau autobiogràfica i finalment l’acaba convertint en un himne col·lectiu de reafirmació.

Sí, bé… En realitat tot el disc va més cap a la poesia, però aquesta cançó va sortir així, una mica atrotinada, una mica urgent, com dient: "Això és el que m’ha passat». Al principi no tenia aquesta vocació d’himne que dius, però, quan l’estava fent, em va venir de gust donar-li aquest punt. Tinc la sensació que aquest procés de trencar-se i recompondre’s és una situació que vivim moltes dones, estem acostumades a això. Totes les amigues que han sentit la cançó s’han sentit molt identificades; totes diuen: "Jo també vull recuperar el poder sobre mi mateixa perquè me’l treuen».

¿Qui els hi treu?

La pregunta és: ¿qui no te’l treu? Hi ha poques persones que de veritat respectin la teva llibertat, la majoria tiren de tu cap a totes bandes. El poder te’l treuen les parelles tòxiques, els treballs en els quals t’exploten, la gent que demana de tu coses, la societat, les xarxes socials, el món en què vivim… El disc és una mica un resum d’aquesta situació i una observació personal de tot el que comporta el procés de recuperar el poder sobre tu mateixa: la recerca del silenci, la necessitat de parar, d’estar en contacte amb la natura… Petites coses que a mi em serveixen i que suposo que també a d’altres.

Algunes cançons, i especialment Guíame, semblen suggerir una recerca religiosa.

Més que religiosa, espiritual. Guíame és una espècie de pregària, sí, però no està dirigida a cap religió en concret. És més un sentiment espiritual, de posar-se en contacte amb una idea de transcendència que per a mi és important. Crec que és estrany que una persona que es dedica a l’art no senti que en ocasions està en contacte amb una cosa que és més gran que ella.

Aquest alguna cosa, ¿és dins o fora de la persona?

En les filosofies orientals es parla molt que aquesta divinitat és dins de tots nosaltres. Per a mi és una experiència mística, una manera de posar-se en contacte amb una cosa divina sense necessitat de cap dogma ni de cap religió. És una cosa que pots fer directament. ¿On s’amaga això? Pots decidir que està al teu cor, i si et poses en contacte cada dia amb aquest sentiment, és una cosa benèfica que t’ajuda a ser en el teu centre i a tenir el poder sobre tu mateixa.

Notícies relacionades

La meva vida com un gos (que veu fantasmes)

Impactant crema de naus

En l’aspecte musical, aquest disc marca distàncies tant respecte al pop indie com respecte al moviment neofolk. ¿Existia aquest propòsit deliberat de definir un espai propi?

Doncs el títol ve d’aquí també. És veritat que a mi moltes vegades m’han volgut encasellar en llocs en els quals no em sento còmoda en absolut. Però jo continuo fent el que faig, i qui ho vulgui entendre… No he d’anar dient el que soc. Jo ofereixo el que faig i que cadascú ho entengui com vulgui.