Units per un fil invisible

El novel·lista Thomas Pynchon (nascut a Long Island, Nova York, el 1938) i el cineasta Paul Thomas Anderson (Studio City, Los Angeles, 1970) coincideixen en diverses coses. Tots dos són postmoderns en les seves respectives disciplines. Els agraden les estructures laberíntiques –recordeu Magnolia (1999), d’Anderson, un dels films més encertats en la modalitat d’històries creuades– i tant la prosa de Pynchon com alguns dels personatges que poblen la filmografia d’Anderson poden arribar a ser molt feridors i paranoics.

Un té la sensació que a Pynchon, un altre dels eterns candidats al Nobel de literatura, li deu agradar El fil invisible (2017), l’obra mestra d’Anderson, el retrat d’un cotitzat modista britànic dels anys 50 a partir de la complexa relació que estableix amb una jove convertida en amant, després en musa i finalment en esposa. El personatge és interpretat per Daniel Day-Lewis, a qui Anderson ha aconseguit convèncer dues vegades perquè sortís del seu retir i li brindés, a més, unes interpretacions excelses (l’altra és al film Pous d’ambició, del 2007). És un individu creatiu, solitari, malcarat i reservat, que vesteix la burgesia i la reialesa, però a qui no li agrada sortir en públic, una mica com Pynchon, que detesta l’exposició pública, guarda gelosament la seva intimitat i té escampades amb prou feines una desena de fotos seves per internet (bàsicament, de quan era jove). L’ordenada vida del modista canvia a causa de l’amor fins a arribar a un final tràgic que les dues parts assumeixen. Sembla la sinopsi d’una novel·la de Pynchon, que pateix fòbia social.

Anderson va debutar rere la càmera amb una atractiva mostra de drama i intriga ambientada a Reno, la ciutat del joc: Sydney (1996). Pynchon ho va fer molt abans, el 1963, any de la publicació de la seva primera novel·la, V, a la qual seguiria el 1966 La subasta del lote 49, un veritable exercici paranoide. La tercera el va consagrar: El arco iris de gravedad va de la ficció històrica (ambientada a finals de la Segona Guerra Mundial) a la ciència-ficció. Pel que sembla, va ser rebutjada pel premi Pulitzer perquè alguns passatges es van considerar obscens. A l’inici dels 60, Pynchon va treballar a la multinacional Boeing, empresa que fabrica avions, helicòpters, satèl·lits i míssils, i sens dubte en va treure una part substancial d’El arco iris de gravedad i de V, com ara el disseny i llançament del coet V2, el míssil balístic de l’exèrcit alemany.

Pynchon va publicar el 1990 la seva quarta novel·la, Vineland, amb una trama protagonitzada per una cineasta radicalitzada i un agent de l’FBI vinculat als programes de contraintel·ligència –una excusa per a una panoràmica acarnissada sobre els moviments socials dels 60– i que devia fer passar una bona estona a Anderson. Però no seria fins a la setena novel·la de l’escriptor, Vicio propio (2009), que els universos de Pynchon i el cineasta connectarien directament: Anderson la va adaptar a Pur vici (2014), un deliri neonoir o postnoir ambientat a Los Angeles dels anys 70 i protagonitzat per un peculiar detectiu (Joaquin Phoenix) a qui la seva exdona demana que investigui la desaparició del seu acabalat amant. Utilitzant codis de la novel·la negra clàssica, amb trames que s’espesseixen cada vegada més i personatges que aparenten ser el que no són, Pynchon i Anderson –l’adaptació és bastant fidel– recorren la cultura californiana d’aquells anys, embriagada d’LSD, psicodèlia, surf, combatents que tornen del Vietnam, agents federals d’incògnit i una organització secreta de dentistes cortesia de l’humor negre de Pynchon.

Reconstrucció

Notícies relacionades

Luz de Gas destapa el seu nou aspecte

Paco Plaza: "No fa falta entendre l’altre per estimar-lo"

La literatura del novaiorquès és complicada de traslladar el llenguatge cinematogràfic. Pur vici era tan alambinada com disseminada. Estava plantejada d’aquesta manera. L’escriptor ha sigut portat al cine solament una altra vegada, i per descomptat que ho ha fet el mateix Anderson. Una batalla tras otra (2025), que arriba a les sales espanyoles demà, és precisament l’adaptació de Vineland, aquella novel·la que per trama i personatges devia fer passar una bona estona al director de Punch-drunk love (Embriagado de amor, 2002), la desconstrucció que va fer de les comèdies romàntiques protagonitzada per Adam Sandler i Emily Watson.

Una batalla tras otra també és una reconstrucció, en aquest cas del thriller, la comèdia negra i el cine d’acció, amb música d’un dels col·laboradors habituals d’Anderson, Jonny Greenwood (del grup Radiohead), i un repartiment encapçalat per Leonardo DiCaprio, Sean Penn, Regina Hall i Benicio del Toro, que ja va estar present a Pur vici. Sembla que només Anderson s’atreveix a versionar Pynchon i només ell pot filmar els complexos engranatges exposats per l’escriptor en una sàvia barreja de cultura popular i reflexió crítica sobre els estaments i el paroxisme nord-americà de les últimes dècades. En el fons, no hi ha tanta diferència entre l’experiència al·lucinada i metafòrica dels protagonistes d’Una batalla tras otra, un grup d’exrevolucionaris que tornen als vells costums amb l’objectiu de rescatar la filla d’un d’ells, i els de Boogie nights (1997), un retrat agredolç de la indústria del cine porno dels anys 70 i 80.