Una guineu cabaretera al Liceu

Després d’un emotiu preàmbul a càrrec del violoncel solista interpretant el Cant dels ocells mentre es projectava un text clamant per la pau i citant Pau Casals, va tornar a l’escenari del Gran Teatre La zorrita astuta, amb llibret i música de Leos Janácek. Aquesta joia del repertori del segle XX per fi s’ha pogut oferir en txec, la seva llengua original, ja que, al Liceu, fa més de 20 anys, s’havia estrenat en una traducció anglesa en un poc edificant muntatge de l’Opera North de Leeds (UK), amb serioses carències en l’aspecte interpretatiu. En aquesta esperada tornada –que inaugurava la temporada liceista– l’obra d’aquest mag teatral txec que és Janácek es proposava lluny de la superficial lectura de conte infantil (tot i que es respecta l’ús de nens cantants, tots amplificats), ja que l’òpera s’endinsa en fosques profunditats. Això es va posar de manifest en la intel·ligent proposta escènica de Barrie Kosky –estrenada a Múnic el 2022–, que va conquerir per la seva ambigüitat i per la seva olor d’autèntic i genuí espectacle teatral.

En aquesta producció, en la qual desapareixen les referències als animals que conviuen amb els humans, no hi ha espai per a la faula ni per a lectures infantils, i bon exemple d’això és el final de la sagnant escena de les gallines, aquí caracteritzades com un grup de simpàtiques prostitutes al costat d’un gall que els fa de proxeneta que són cruelment esquarterades. L’escenografia de Michael Levine, sobre la base de fascinants cortinatges, telons transparents, plomes, brilli-brilli i confeti contrasta amb el sobri vestuari de Victoria Behr –amb l’excepció de gall i gallines–, tot això esplèndidament perfilat per la il·luminació de Franck Evin. Tampoc es va fantasiejar amb les caracteritzacions i el moviment escènic va ser el propi d’uns personatges que creaven poca complicitat entre ells.

Veus potents

Notícies relacionades

El retorn gamberro de la música màkina

La bellesa, segons la generació Z

La parella de guineus interpretada per la Bystrouška d’Elena Tsallagova i pel Zlatohrbítek de Paula Murrihy va funcionar gràcies a dues veus potents i ben amalgamades; Tsallagova, a més, va cantar amb perícia i va brodar el seu paper a l’haver participat en l’estrena de la producció, movent-se amb total seguretat per l’escenari. Excel·lent també el Guardaboscos del baríton suec Peter Mattei, de gran projecció i amplitud de tessitura, i molt convincents en els seus personatges (dobles, la majoria) la resta del repartiment.

La Simfònica del Liceu, el Cor Infantil de l’Orfeó Català i el Cor del Gran Teatre es van mostrar en gran forma davant un concentrat Josep Pons, còmode davant una estètica que li és familiar i que, a més, va concertar amb ofici.