L’ombra de la guerra de l’Iraq plana sobre l’actual conflicte contra l’Iran

La suposada possessió d’armes de destrucció massiva per part dels règims de Saddam Hussein i d’Ali Khamenei han sigut la justificació que van esgrimir tant l’Administració de George W. Bush al seu dia com la de Donald Trump en l’actualitat per iniciar les hostilitats. En el cas de l’Iraq, es tractava d’armes químiques, mentre que en el de l’Iran, el problema residia en el seu programa d’enriquiment d’urani susceptible d’ús militar. En els dos casos, les acusacions es van veure reforçades per afirmacions lapidàries que, o estaven envoltades d’inconsistències, o van demostrar ser radicalment falses.

Un informe del 2002 elaborat per la intel·ligència britànica i manipulat per Alastair Cambell, el director de comunicacions de Downing Street sota el mandat de Tony Blair, assegurava que l’Iraq podia desplegar en «45 minuts» armes químiques i biològiques capaces d’amenaçar els estats veïns, asseveració que es va demostrar falsa quan es va descompondre el règim de Sadam i es va descobrir que aquest havia eliminat el seu programa d’armes a mitjans dels anys 90. En el cas de l’Iran, Trump va assegurar que el règim dels aiatol·làs estava a «dues setmanes» de poder desenvolupar l’arma nuclear, cosa que contradiu les seves declaracions pronunciades el juny passat, després de la primera onada d’atacs nord-americans, quan va dir que la seva aviació havia «obliterat totalment» el programa nuclear iranià.

Però, tal com recorda a EL PERIÓDICO Pedro Rodríguez, periodista, analista i professor de Relacions Internacionals per a diverses institucions educatives i mitjans de comunicació, en el cas de l’Iraq, a l’hora de consolidar el ‘casus belli’, es van celebrar sessions al Congrés dels EUA i es va debatre el tema en les institucions internacionals com el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. «Aquí, les coses han anat molt més ràpid», remarca.

Les guerres de l’Iran i l’Iraq també comparteixen objectius: en un cas i l’altre, es tracta d’impulsar un canvi de règim, no de forçar una negociació en posició de debilitat, com sí que havia sigut el cas dels bombardejos aeris de l’any passat contra Teheran per part dels EUA. El canvi d’opinió de Trump respecte a involucrar-se en una arriscada aventura bèl·lica contra el règim de Teheran ha vingut propiciat, segons l’analista Rodríguez, «per l’èxit aconseguit» a Veneçuela amb una operació militar sense baixes nord-americanes que va permetre la detenció de l’expresident Nicolás Maduro. En aquest punt, Rodríguez veu paral·lelismes amb el que va passar als anys 50 als EUA, quan el país va entrar en una «dinàmica gradual d’intervencionisme durant la Guerra Freda», que va arrencar el 1953 precisament a Teheran, amb l’exitós enderrocament del primer ministre iranià Mohamed Mossadeq, i va acabar amb l’estrepitós fracàs de la invasió de Cuba el 1961.

L’absència de planificació per al dia després és també un denominador comú entre l’ofensiva contra el país persa i l’operació militar de fa gairebé dues dècades i mitja en els deserts mesopotàmics. «No hi ha plans clars» en el cas que el règim dels aiatol·làs s’enfonsi, remarca Rodríguez. En el cas de l’Iraq, els errors de càlcul van ser de mil dimonis: les autoritats d’ocupació nord-americanes van desmantellar l’Exèrcit, garant de la unitat del país, i van apostar per figures de l’oposició sense cap tipus de suport interior, com Ahmed Chalabi, líder del Congrés Nacional Iraquià, un home que havia sigut condemnat per corrupció i que va acabar trencant amb els EUA per passar informació classificada al règim iranià. Molts comparen la seva figura amb la de Reza Ciro Pahlavi, el fill de l’últim xa, Mohammad Reza Pahlavi, convertit en l’opositor més visible en l’actualitat a l’Iran.

Notícies relacionades

Antoni Marimon, historiador: «Trump vol el petroli de l’Iran i Veneçuela per a més glòria de les empreses dels EUA»

Von der Leyen rectifica i diu ara que la UE "sempre defensarà" l'ordre internacional

Aquesta improvisació corre el risc d’acabar amb un resultat similar al de l’Iraq, conclou Rodríguez: un país en ruïnes amb «un cost devastador per al poble iranià, igual com va passar després de l’enderrocament de Saddam Hussein».

El principal motor que va empènyer els EUA a envair l’Iraq va quedar meridianament clar en els dies següents a la caiguda de Bagdad. Enmig del caos i de l’onada de saquejos en què es va sumir la capital iraquiana, mentre seus governamentals, hospitals i museus amb antiguitats arqueològiques eren pastura d’hordes de lladres i rateres, les tropes nord-americanes, completament desbordades, es van limitar a desplegar-se als voltants del Ministeri del Petroli per protegir-lo. Les motivacions econòmiques, en particular privar la Xina, principal competidor dels EUA, del principal subministrador de la font d’energia sembla haver sigut una motivació fonamental en el cas de l’atac a l’Iran. No obstant, l’analista Rodríguez afegeix una possible motivació addicional: el llegat que pugui deixar Trump quan abandoni la Casa Blanca. «El col·lapse del règim dels aiatol·làs», amb programes de destrucció massiva que amenacen la seguretat del planeta, és una aspiració d’amplis sectors de l’opinió pública mundial, no només nord-americana. Però com recorda aquest analista, la història demostra que «els qui llancen atacs militars, rares vegades poden controlar-ne els resultats».