Bunbury tenyeix de vermell el seu cabaret llatí

Tres anys i mig després d’anunciar que es retirava dels escenaris, recuperat ja dels seus mals i inseguretats, Bunbury va tornar a ser Bunbury davant el seu públic barceloní, que no el veia des del 2018. Allà hi va haver el paladí de gest pugilístic, el vocalista de l’èmfasi, el cancionista d’educació rockera que un dia se’n va anar, de port en port, a fer les Amèriques. Dues hores de bunburysme pur i mestís, creuant una porció del seu passat amb el present de Cuentas pendientes.

Va recuperar El Huracán Ambulante, 20 anys després, amb la incorporació del guitarrista Jordi Mena, fonent l’eco cabareter viscós del seu llunyà Freakshow amb la llatinitat tocada per la reverberació i el suspens que projecta al seu últim àlbum. La jugada va casar bé al Sant Jordi, local que, com el 2008, li anava gran, i del qual va ocupar tot just mig aforament. Cortinatges vermellosos i un neó de club de carretera, embolicant músiques amb picades d’ullet cinematogràfiques en la introducció felliniana d’Otto e mezzo, de Nino Rota, i el toc de Cabaret de Kander i Ebb.

Notícies relacionades

Angelina Jolie: "M’estimo el meu país, però no el reconec"

Iron Maiden i el xoc dels festivals de metal

Les cançons de Pequeño (1999) van representar al seu dia un punt d’inflexió: impressionava sentir Bunbury desitjant "aprendre a ser petit" i buscant or en el matís, després de la borratxera d’èpica i glòria d’Héroes del Silencio. Ara, aquest Bunbury és la suma d’aquell i del seu irreprimible instint de poder, i aquelles cançons (De mayor, El extranjero, Infinito) van agafar un altre gruix. Endinsant-se en aquesta era, va brillar el material de Flamingos (2002), de naturalesa més musculosa, amb pics molt desitjats (Lady blue), i el de El viaje a ninguna parte (2004), amb derivades portuariollatines com Que tengas suertecita.

El saragossà va ser el frontman categòric de sempre i va lluir material fresc en aquests números de sabor llatí portat al seu terreny: la cúmbia enrarida de Te puedes a todo acostumbrar, la inquietant maror de Para llegar hasta aquí. Va rescatar diversos favorits dels molt fans, com les adaptacions de Apuesta por el rock’n’roll Más Birras) i Sí (Adrià Punti per a Umpah-Pah). Però va ser el temps d’un Bunbury fronterer, mirant al sud, que va tocar os en el bis amb El jinete, de José Alfredo Jiménez, i a la propina última i delicadíssima de ...Y al final, amb el Sant Jordi en suspens. Qui sap quin serà el seu següent pas, però no sembla que Bunbury s’hagi cansat de l’escenari ni de si mateix.