¿De què parlem avui quan parlem de música?

¿Recorden quan un estil de música definia els temps? Per no anar gaire enrere, hi va haver uns anys de grunge, uns de britpop, després va arribar el techno... Es podien superposar tendències, però els cicles eren identificables. Aquestes últimes temporades hem parlat molt de reggaeton, però no és un gènere que per si sol ho expliqui tot: no hi tenen res a veure ni Taylor Swift, ni The Weeknd, ni Billie Eilish, ni el K-pop, ni el retorn de les bandes de guitarres. ¡Ni tan sols existeix ara una única i identificable cançó de l’estiu!

La conversa que avui acompanya la música no apunta tant a quins gèneres dominen el panorama com a la manera en què ens hi relacionem. En el directe, la pauta ha fet un tomb: avui, un adolescent identifica el concert amb un gran recinte i una celebració de la idea d’èxit, amb el fet de tocar aquest flux col·lectiu, i la identificació total amb l’artista (aconseguir l’entrada, i pagar-la, ha costat Déu i ajuda), i ensenyar-ho a les xarxes. Potser en això hi ha cert narcisisme, però també la necessitat desesperada de formar part d’una cosa real i col·lectiva en un temps en què tot canvia molt de pressa, no hi ha gaires coses que semblin sòlides i una paraula tan antipàtica com incertesa esquitxa l’esfera mediàtica.

Notícies relacionades

El musical ‘Ànima’ s’instal·larà al Tívoli a partir del febrer

Lachlan Murdoch controlarà l’imperi mediàtic

Això passa alhora que els gèneres musicals tendeixen a desdibuixar-se. S’imposen els artefactes híbrids, en què la cançó pop deixa que es coli un beat de reggaeton, o una aparatosa trama d’hyperpop, o un ganxo de dembow, o de funk carioca, o de disco music. Tampoc el reggaeton és el que era: la nova llatinitat rescata la batxata, el merengue, la cúmbia, la salsa, la plena porto-riquenya, com veiem amb Bad Bunny i Karol G. El K-pop va ser l’avançada d’aquest crossover en què poden conviure senyals molt dispersos fins i tot en una mateixa cançó.

Parlar de música s’ha tornat més borrós: la unitat que fins ara hem utilitzat per entendre’ns, el gènere musical, no invoca tant el teu lloc en el món, perquè ara ets infidel i no et deus a una única categoria, i examinar les barreges i les hibridacions és cosa d’analistes i musicòlegs. Les plataformes etiqueten les cançons a partir d’estats emocionals i no d’estils. No pesa tant la identificació amb els llenguatges sonors, substituïda pels episodis vivencials. Manen les emocions, i això ens pot fer pensar que ja no parlem de música, sinó d’una altra cosa, però és el que passa quan hi ha una cosa que agrada tant que és a tot arreu: no es pot pretendre que sigui alhora universal i pura.